Fun home

informació obra



Direcció:
Daniel Anglès
Intèrprets:
Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Julia Jové, Marc Andurell, Lara Kate Albertos, Noa Flores, Mariona Lleonart, Ferran Alegre, Aleix Colomer, Daniel Pérez, Jan Galivan, Stel·la Tarradellas, Marc Villanueva Mir
Coreografia:
Óscar Reyes
Direcció Musical:
Miquel Tejada
Adaptació:
Daniel Anglès , Marc Gómez
Escenografia:
Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina
Il·luminació:
Xavi Costas, Daniel Anglès
So:
Jordi Ballbé
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Àgata Casanovas, Mireia Sanmartin
Producció:
NO DAY BUT TODAY
Companyia:
Apunta Teatre
Sinopsi:

Quan el seu pare mor inesperadament, la novel·lista gràfica Alison se submergeix profundament en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic el temperament del qual i secrets van definir la seva família i la seva vida. Movent-se entre el passat i el present, Alison reviu la seva infància única jugant en l’empresa familiar, la funerària Bechdel, la seva creixent comprensió de la seva pròpia sexualitat i les preguntes imminents i sense resposta sobre els desitjos ocults del seu pare.

Fun Home és un musical refrescantment honest i totalment original sobre veure als teus pares a través d’ulls adults.

Premi a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Mariona Castillo, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udin, finalista a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Fun home

23/09/2018

Retenir els records d'infància en un bloc de làmines

per Andreu Sotorra

Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual.

Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes.

«Fun Home» ve de lluny. En realitat, Daniel Anglès l'estava preparant per tornar a l'Aliança del Poblenou, on ja havia tingut èxit amb l'espectacle «Rent» el 2016, i repetir així una proposta atractiva en un espai mal considerat off. Però, entremig, l'equip directiu de Focus —Jordi González, sobretot— té una «Il·luminació» i pensa que amb Daniel Anglès pot donar un tomb positiu per al teatre Condal i, de rebot, per al gènere musical de qualitat.

L'arrencada del nou projecte no pot ser millor en tots els sentits. La interpretació de les peces musicals no perden ni un mil·lígram de la sensibilitat que el tema de fons requereix: l'acceptació de l'homosexualitat del pare de família, la descoberta del lesbianisme de la filla del matrimoni Bechdel, el suïcidi del pare per sentiment de culpabilitat després d'anys de silenci...

La cantant Mariona Castillo, una veu d'or tant en petit com gran format, és la pròpia Alison Bechdel que introdueix algunes de les escenes de la seva història davant d'un taulell d'il·lustradora, posant títol i làmines a cadascun dels records que té de moments essencials de la seva infància, de la relació amb el pare (Bruce Bechdel), amb la mare (Helen Bechdel), amb els dos germans a la ficció —a la vida real només en té un, John Bechdel, músic— i revivint l'adolescència, la sortida a la universitat, la descoberta del que porta dins i la subtilesa de les pistes que rep del seu pare mitjançant lectures recomanades o frases incògnita.

I tot això en un espai familiar de pel·lícula —per cert, una adaptació rebutjada per la pròpia autora per por a desvirtuar l'essència de la seva novel·la gràfica—, una llar dels anys seixanta-setanta del segle passat que és també una funerària regentada pel pare. Dosi d'humor negre per esmorteir la tensió de la tragicomèdia familiar que aguanta i encobreix amb resignació la mare de la família.

El musical, sota la direcció de Miquel Tejada, té moments brillants, com els de Mariona Castillo o Pilar Capellades, solos que omplen el silenci del teatre, o el duet entre Mariona Castillo i Daniel Anglès, o les intervencions de Clara Solé (l'adolescent Alison) i Júlia Jové (companya d'estudis), sense passar per alt el risc i l'aposta de Daniel Anglès per trobar novíssimes veus en un càsting fet amb desenes i desenes de criatures i donar, sobretot a les que interpreten el paper d'Alison Bechdel nena, un paper de cant, interpretació i moviment, que no podia caure en el clixé de «fi de curs» sinó que apuntés enlaire, com realment passa (el dia de la meva funció, puc parlar de la nena Noa Flores... Prepareu-vos les generacions dels vint i dels trenta que ja en pugen d'altres!)

El muntatge compta, a més, amb un triangle escenogràfic, d'il·luminació i de so que esdevé un protagonista més: un mur farcit d'elements de col·leccionista, amb peces mòbils que desapareixen i s'esvaeixen com els records d'Alison Bechdel després de la mort del seu pare mentre ella malda per fixar-los en les seves làmines gràfiques, una manera d'atrapar la memòria escenogràficament que introdueix no només dinamisme en el mur que podria ser estàtic sinó també vivesa i sentiment. Tot plegat s'arrodoneix amb una peça final col·lectiva que porta al principi i tanca el cercle... Volar, volar, volar... Tot respira aire de llibertat i d'una gran franquesa. Només pot acabar donant una llarga vida a «Fun Home». (...)

Trivial