«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla.
Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama.
El clima creat ara per Roberto Romei aconsegueix reconciliar-se amb el que caldria considerar un monòleg, malgrat les dues veus. I també les dues actrius, tant Mònica López (Geneviève) com Lluïsa Castell (Layla), enforteixen amb la seva sólida interpretació un text de Wajdi Mouawad que insinua més que no pas descriu i que, en el registre escènic de Roberto Romei, s'empara de la metàfora i d'un cert aire surrealista, tot i que cada vegada és menys surrealista que els pobres humans s'hagin d'entendre amb les màquines, com passa aquí en una habitació d'hotel —a fora neva, la nit glaça, i Geneviève ha hagut de fer escala a Ottawa en una de les seves missions de mediació africana— amb una nevera d'habitació que dóna explicacions sense atendre cap resposta en anglès —tampoc la mediació internacional acaba sovint donant cap fruit—, un despertador que tampoc parla francès i una recepció d'hotel que no té disponibilitat de la llengua francesa fins a segons quina hora d'avançat el dia.
Wajdi Mouawad parla de la pèrdua de la identitat sota la potència de la globalitat que tot ho engoleix. Libanès d'origen, amb el rerefons bèl·lic autobiogràfic que acompanya les seves obres, expatriat al Canadà francòfon, denuncia que aquesta llengua perd posicions davant de l'ús anglòfil del mateix Canadà (una denúncia que no és gens difícil que aquí s'identifiqui amb el paral·lelisme entre català i espanyol). Però Mouawad reprèn també un dels seus temes habituals: el de la pèrdua de l'origen, el de la destrucció familiar i el desequilibri al qual s'enfronta l'immigrant o el refugiat que fuig de les seves arrels.
És recomanable conèixer mínimament la trajectòria de Wajdi Mouawad per entendre bona part de les seves obres. Un cop establert el xip i el password del seu codi (una mescla de mite libanès d'infància, flagell de guerra, fugida adolescent, emigrant de joventut, lluita entre dues pàtries) els espectadors només cal que es deixin seduir per la poètica del seu llenguatge i que es deixin emportar al seu terreny, d'on poques vegades se'n surt il·lès del tot.
En aquesta versió de Roberto Romei, la destrucció bèl·lica és l'habitació d'hotel on passa la nit la mediadora Geneviève. La perit de la companyia d'assegurances, Layla, és una mena d'observadora de la desfeta de la qual deixa testimoni enregistrat en l'informe oral. La fugida és l'amagatall que Geneviève troba encapsulada sota el matalàs. I l'agermanament, l'acollida que Geneviève, quan es deixa descobrir, fa de Layla, la perit d'assegurances, com si encar fossin dues criatures que juguen a fet i a amagar.
És així com, sota la protecció del bel·licisme exterior en clau de tempesta, obliden el món de la mare que, pel mòbil, reclama la presència de Geneviève al tanatori on enterraran el seu oncle, i obliden el món del pare vidu que troba a faltar prop seu la filla Layla, per a les feines més domèstiques de casa.
Elles dues són a Ottawa. Lluny de tot i de tots. Allà hi ha Toronto i més enllà Mont-real. Però Ottawa és la capital del Canadà. La mare de Geneviève i el pare de Layla no són a Ottawa. A fora, la tempesta de neu els separa com un mur infranquejable. I a l'escenari un mapping, que a vegades fa de narrador textual per acompanyar certes accions de les dues protagonistes. I unes imatges abstractes, acolorides, que fan d'impasse entre acció i acció. Apagueu el llum, sisplau... “Llum!” Però res. Cal una ordre de veu en anglès donada al robot de l'habitació de l'hotel perquè funcioni. “Sorry!” “Light!” I només així es fa el fosc. (...)
