Fa 5 anys ja es va veure la versió dirigida pel mateix Wadji Mouawad de Germanes (Soeurs). Va sorprendre pel seu humor murri, davant de l’èpica de la tetralogia de La sang de les promeses (Incendis, Litoral, Boscos, Cels) liderada per Oriol Broggi i La Perla 29 (tot i que Litoral va ser una peça dirigida per Raimon Molins amb la companyia de l’Atrium al Romea). Ara, Roberto Romei, fa una altra versió, des d’una austeritat de mitjans i atorgant una segona actriu a la producció.
Germanes explica la disputa que una mediadora de conflictes té amb una nevera domòtica d’una habitació d’hotel. Sap mediar entre persones que s'odien però no troba la manera de desactivar la màquina que li obliga a parlar anglès, quan ella és francòfona. Si Mouawad tenia un joc notable de vídeo i una escenografia molt fantasiosa, Romei ha apostat pel mínim. En l’escena inicial de la conversa en el cotxe amb la mare, n’hi ha prou amb un focus retallat que delimita el que seria el retrovisor i la conversa. Segueix sent molt suggerent imaginar-se el to i la manera d’expressar-se de la mare, que no apareix. Si Mouawad permetia que el fill es parles per skype amb el pare Cels, ara no ho necessita. Funciona i manté la intriga. Mónica López viu amb un divertit patetisme la seva derrota amb la màquina. Fins que, decideix amagar-se sota del somier. No en vol saber res més. Dimiteix d’un món en què els estudiants de mediació de conflictes no són capaços de preguntar sobre res de la seva conferència i eviten el mení sirià amb el que els obsequia perquè els sembla amb massa espècies. Sense empatia, no hi ha la confiança imprescindible per a poder mediar.
El segon personatge (Lluïsa Castells) té un altre to. Ara es discuteix amorosament amb el seu pare. Ella lluita per sobreviure com a pèrit d’una asseguradora. No hi ha la guerra ni l’autobús que flagela Mouawad a Un obús al cor (amb un incommensurable Ernest Villegas) però sí que hi ha el Líban de la infància, de rerefons. Les dues dones, valentes, fetes a sí mateixes es troben en aquest quadre surreelista d’una habitació desmanegada. Probablement, també funcionaria si el segon personatge fos la dona que es cuida de netejar l’habitació. Les dues es reconeixen i es curen les ferides l’una a l’altra. I decideixen, per un instant, comportar-se com nenes i amagar-se sota del llit, el lloc més íntim que han trobat en aquella cambra carregada de càmeres,i dispositius que anul·len la seva llibertat a trencar amb la convenció.
La proposta, vista abans d’estrena, juga amb una pantalla que aporta la informació mínima sobre els moviments dins de la cambra. Però es desaprofita per traduir la veu melosa però imperativa de la nevera. Amb el ritme de funcions, les transicions seran més fluïdes i no es perdrà els moments divertidament quotidians de les dues dones. En realitat, tothom voldria pujar-hi i fer alguna rebel·lia saltant sobre del matalàs, escamapent encara més el líquid de les llaunes per les parets. La pulcra civilització uniformitzadora, desperta la passió més animal de l’humà. I , sentir-se animal, és el que ens reconcilia amb l’univers.
