Boscos

informació obra



Traducció:
Cristina Genebat
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavier Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ramon Vila
Ajudant de direcció:
Anna Castells
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Annita Ribera
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Helena Fenoy
Autor:
Ivo Dimchev
Composició musical:
Ivo Dimchev
Sinopsi:

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. 

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a la il·luminació (Pep Barcons)


Crítica: Boscos

08/04/2017

Els forats negres de Mouawad, amb trampa

per Jordi Bordes

Oriol Broggi s'ha convertit en el principal avalador a Catalunya de la dramatúrgia de Wadji Mouawad. Des de La Perla29 s'han representat tres de les quatre peces de la tetralogia La sang de les promeses (Litoral, Incendis, Cels , i ara, Boscos). I també han presentat recentment Un obús al cor.El director sap traslladar, amb un repartiment d'actors condensat, l'epopeia constant dels personatges d'aquest dramaturg, amb un obsessió per la identitat, el dolor, la pena i la seva capacitat final de redimir l'odi amb l'amor més generós i tendre. En aquesta peça, l'autor s'atreveix a traçar una trama que es remunta a set generacions, des de mitjans dels segle XIX a principis del XXI. Una recerca aparentment tant innecessària com tràgica. Però en aquesta peça hi ha punts que es desajusten, i que Mouawad es refugia en la poètica per justificar-ho. Per agafar aquestes llicències no caldria tanta  exhibició de drames generacionals, de filles nascudes fruit d'alguna violència i d'abandonaments forçats. Tampoc sembla que tingui massa sentit l'aparició del paleontòleg (que només estudia els fòssils, preferentment homínids) que no té lògica d'obsessionar-se per un crani de la II Guerra Mundial. El jeroglífic emocional en realitat domina sobre les relacions dels personatges. El que compta, sí, és el dolor, el creixement des de la incomprensió i, finalment, la redempció. 

Evidentment, el que sí que funciona com un rellotge és tot el treball actoral. Amb alguns recursos comptats (com la projecció del bosc de les Ardenes) transporten els espectadors a un escenari panoràmic en què les escenes s'encadenen (quan es tanca una, ja arrenca una altra, com si fos un circ a dues pistes). Tot i el garbuix dels personatges (molts actors els doblen o triplen) s'intueix prou bé la trama de la tragèdia. Sí,  Mouawad insisteix en els naixements com a truiomf de la vida respecte l'odi. Hi ha una constant amb el valor de la promesa, el que fa respectar la identitat. Els telèfons no deixen de sonar (a escena!) i serveixen per anar enllaçant les trames que quedaven descordades. La utopia dins del  bosc remet al doctor de L'oncle Vània, un somni que , com tots, es construeix a partir de la decisió d'un i les cessions dels altres. Broggi és un enamorat de Mouawad. Perquè aquest bressola la tragèdia, l'acarona i la fa humana i dòcil. Però potser aquest treball carrega massa idees (com per tancar la tetralogia), insistint amb les rèpliques, de forma poètica, amb massa reiteració. El que sobta d'aquesta teatralogia és que, finalment, són repeticions de diferents personatges amb variants massa lleus (per exemple, en aquesta ocasió, no viatja a Líban si no al cor d'Europa). Mouawad necessita despendre's d'aquest to i trobar nous horitzons. Perquè la repetició pot caure perillosament en un melodrama dolorós previsible per a l'espectador.