Boscos

informació obra



Traducció:
Cristina Genebat
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavier Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ramon Vila
Ajudant de direcció:
Anna Castells
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Annita Ribera
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Helena Fenoy
Autor:
Ivo Dimchev
Composició musical:
Ivo Dimchev
Sinopsi:

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. 

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a la il·luminació (Pep Barcons)


Crítica: Boscos

30/03/2017

Una densitat extrema de boscúria

per Andreu Sotorra

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. (...)

La posada en escena que dirigeix Oriol Broggi —espai amb sorra coberta amb un tapís de fulles seques— ha optat per l'estructura panoràmica, molt a l'abast dels espectadors, austera, amb un attrezzo mínim, amb projeccions ambientals de boscos sobre el mur de fons de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, posant tot l'èmfasi en el discurs, que arriba amb una nitidesa extraordinària de cadascun dels intèrprets perquè és imprescindible en aquest cas que el llenguatge —la base de l'obra— penetri en cadascun dels espectadors com si fossin ells mateixos els qui el recitessin.

Cadascun dels intèrprets dóna cos, veu i ànima a un mínim de tres personatges, en són una vintena llarga. Només en fan excepció la jove actriu Clara de Ramon que interpreta exclusivament el paper de Loup, una noia de setze anys, que el 2006 va a la recerca dels seus orígens, i en gran part també l'actor Ramon Vila, un paleontòleg, Douglas Dupontel, que és com una mena de mestre de cerimònies de tot el que passa o ha passat i que en certa manera podria representar el paper omniscient de l'autor.

¿Pot ser aquesta profusió de personatges un handicap per al seguiment de la trama? En absolut. Perquè la manera de "veure" «Boscos» —al teatre, s'hi va, esclar, per "veure"— no és tant com volent-ne identificar de seguida el plantejament, el nus i el desenllaç, sinó imbuint-se del que diuen els personatges, del perquè ho diuen, en quin moment històric ho diuen, a qui ho diuen... (...)

És arriscat intentar destacar una per una totes les interpretacions perquè cadascun dels intèrprets es veu obligat a canviar de registre constantment quan entra i surt dels seus dos o tres personatges. Però tot i així es pot córrer el risc: l'actriu Clara de Ramon crea un personatge jove, actual, desenganyat, indignat amb tot el que l'envolta, escèptic amb el seu futur i fins i tot amb el seu passat. Té l'avantatge de moure's sempre dins el personatge de la Loup, però té l'oportunitat de canviar de color, del negre al vermell, i té el repte de tancar l'obra —després de prop de quatre hores amb entreacte inclòs— amb una glossa davant la tomba de la seva mare, finalment retrobada. És, em sembla, de tots els papers que ha fet en teatre fins ara, el que la situa en un nivell de salt endavant. (...)

Durant quatre hores s'ha passat per les valls dels boscos de les Ardenes, per l'explotació de les fàbriques del segle XIX, per la caiguda del Mur de Berlín, per la Gran Guerra, per la Segona Guerra Mundial, per la resistència francesa, pel nazisme... Hi ha un arbre genealògic elaborat per la companyia, penjat en un dels murs del teatre, que els espectadors miren, remiren i capten amb el mòbil per emportar-se a casa les claus dels personatges a l'hora de l'entreacte. No és imprescindible que ho facin, però sí que ajuda a posar en ordre alguns dels personatges més importants de les set generacions de dones de «Boscos»: Odette, mare d’Hélène; Hélène, mare de Léonie; Léonie, mare de Ludivine; Ludivine, mare de Luce; Luce, mare d’Aimée; i Aimée, mare de Loup. (...)