Boscos

Teatre

informació obra


Traducció:
Cristina Genebat
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavier Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ramon Vila
Ajudantia de direcció:
Anna Castells
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Annita Ribera
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Helena Fenoy
Autoria:
Ivo Dimchev
Composició musical:
Ivo Dimchev
Sinopsi:

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. 

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a la il·luminació (Pep Barcons)


Crítica: Boscos

01/05/2017

De Troia a Montreal o viceversa

per Iolanda G. Madariaga

La darrera obra que Oriol Broggi ha portat a escena de Wajdi Mouawad és la tercera de la tetralogia La sang de les promeses. Una gran tragèdia que solca la història contemporània del món occidental. Com en les altres obres que composen la tetralogia, la recerca dels orígens és el fet fonamental que porta a desvetllar la tragèdia. Quan hom inicia un relat amb el lament de Clitemnestra pel sacrifici de la seva filla Ifigènia, ni que sigui en una mena de broma dins una festa d’aniversari, hom compren que el vent ens conduirà irremissiblement a Troia. I allí anem a parar -encara que ens allunyem geogràficament de l’Hèl·lade-, al bell mig de la mare de totes les guerres, la de Troia; si més no a la fundadora de la vella Europa.

Boscos és un text monumental que travessa tot el segle XX, des del final de la guerra francoprussiana (1871) fins a 2006, passant per les dues guerres mundials. No es tracta però d’una travessia lineal, és més aviat una recerca arqueològica plena de troballes aparentment inconnexes que realitzen el paleontòleg Douglas Dupontel (Ramon Vila) i, a contracor, Loup (Clara de Ramon), una adolescent enfadada amb el món i sobretot amb la seva mare. L’obra comença amb la celebració de l’embaràs de Aimée i Lucien de la nena que coneixerem com Loup. En la celebració, Aimée pateix un atac d’epilèpsia, dies més tard haurà d’enfrontar-se a la terrible decisió de interrompre la gestació i tractar-se un estrany tumor al cervell o seguir endavant amb l’embaràs escurçant dràsticament la seva vida. Coneixem a la Loup als seus setze anys, rebotada amb una mare que acaba de morir penjant-li a les espatlles aquest singular llastre. S’inicia la dramàtica recerca que els portarà a Europa, a Alsàcia i al bosc de Les Ardenes, escenari de l’horror de les dues guerres mundials. Mouawad ha compost un colossal mosaic amb petites peces de vides trencades, un fris genealògic que fon en un sol arbre els crims d’atrides i tebans, fent també referència a mites bíblics, tot passat pel sedàs de la contemporaneïtat. Oriol Broggi s’enfronta amb valentia al repte bellugar uns vint-i-pocs personatges en múltiples i canviants escenaris. Amb un elenc de tant sols 11 actors, posa en peu el relat creant atmosferes denses amb uns personatges que sorgeixen de la boira del temps per il·luminar una recerca tan dolorosa com necessària. A penes unes cortines per canviar d’escenari i la projecció d’un bosc per donar la profunditat quan cal, són els recursos escenogràfics en un escenari on la llum ens guia la mirada. Actors i actrius es desdoblen en personatges d’ara i d’abans amb lleugers canvis de vestuari. Retallant-se sobre l’aspre mur de la Biblioteca i sota les seves voltes tan carregades d’història, els personatges reviuen el seu dolor sense drama, com si es tractés d’una gran cantata lleugerament escenificada; un gran poema d’on l’emoció brolla per ella mateixa si els versos es diuen en el tempo i cadència adequats, deixant que siguin els batecs del cor els que marquin la pulsació. Un treball excel·lent de tot l’elenc harmonitzat per Oriol Broggi.