El teatre de Wajdi Mouawad, renovador del gènere tràgic, es revela inexhaurible a l’hora d’explorar complexíssimes relacions familiars que són portades a l’extrem del pathos, tractades com a material mític i concebudes com a reflexes microcòsmics dels conflictes polítics i bèl·lics internacionals. A la tetralogia La sang de les promeses, Mouawad encasta mite i història. A la primera entrega, Litoral (1999), abordava de manera subjacent la presència síria al Líban, mentre que a Incendis (2003) introduïa un altre factor del malson libanès, l’ocupació del sud del país per part de l’exèrcit israelià. No obstant, en cap de les dues obres s’anomenava el Líban, que apareixia com una innominada terra maleïda, devorada per les guerres i la misèria. Boscos (2006) es remunta fins a la guerra francoprussiana, passa per les dues guerres mundials i també per la caiguda del mur de Berlín, i amb aquest teló de fons retrata, a fogonades, sis generacions d’una disfuncional i endogàmica família, marcada per la violència i enredada en el mite i la utopia. Cels (2009), l’obra que tanca la tetralogia, té un abast global; en ella, la joventut devorada per les guerres del Vietnam, Líban, Iran-Iraq, Bòsnia, Ruanda, Kosovo i Txetxènia, prepara un atemptat simultani —un alçament contra els pares “infantívors”— als vuit països més rics del món, responsables de les massacres del segle XX.
Boscos era l’única peça de la tetralogia que faltava per portar a escena a Barcelona. Primer va ser Incendis (2012), de la mà d’Oriol Broggi, i després Litoral, dirigida per Raimon Molins (2013); l’any 2014 Broggi va dirigir Cels i ara s’atreveix amb Boscos, la més complexa de totes, a partir de la magnífica traducció de Cristina Genebat. Aquesta obra, com les dues primeres entregues de la tetralogia, parteix del present i s’endinsa en el passat. Loup, una noia de setze anys, la mare de la qual acaba de morir d’un tumor cerebral, se’n va a la recerca dels seus orígens remuntant-se fins a sis generacions enrere. En realitat, igual com li passava a Wilfrid a Litoral, ella és la causa de la mort de la mare, Aimée, que va decidir tenir-la tot i sabent que així escurçava la seva pròpia esperança de vida. Loup carrega amb aquest pes i, per superar el dolor, la ràbia i la culpa, seguirà el rastre de set dones —Aimée, Luce Sarah, Ludivine, Léonie, Hélène i Odette— que van habitar un segle de guerres i massacres.
Es tracta d’una cadena de filles abandonades molt difícil de rastrejar, que connecta el crani esberlat d’una dona al camp de concentració de Treblinka amb el cervell d’Aimée. La trama és laberíntica, i proliferen en ella tota mena de vincles, nuats ja sigui per la sang ja sigui per una promesa, però també tota mena de traïcions i violències. De la mà del paleontòleg Douglas Dupontel, que impulsarà el procés d’investigació i serà el seu còmplice i aliat, Loup recorrerà un intricadíssim camí que la portarà del tumor cerebral i les crisis epilèptiques de la seva mare —assimilades a oracles de l’oblic Apol·lo— als camps de concentració nazis i al bosc de les Ardenes convertit en escenari de parricidis, fratricidis i incestos. Les monstruositats esdevingudes en el si familiar condensen i representen en clau simbòlica les atrocitats d’una Europa devastada.
A Boscos, a diferència de la resta de peces, domina la tradició matrilineal: totes les dones que van precedir Loup van abandonar d’alguna manera les seves filles, i ella està disposada a trencar el fil de tantes infàncies destrossades. Se superposen els destins entrecreuats de diverses dones unides o bé per la sang o bé per l’amistat. Els diferents temps s’encavalquen i dialoguen, i el present apareix prenyat de passat. Correspon a l’espectador reconstruir l’ordre dels successos i la genealogia.
A banda de les peripècies de les diferents dones, assumeixen protagonisme els vincles paternofilials, en la mateixa clau interpretativa que apareixia ja a Litoral i que Cels portarà a la seva màxima expressió: pares que sacrifiquen la seva descendència i fills parricides. En aquest sentit destaca, a Boscos, la relació entre Alexandre i Albert Keller, pare i fill. El pare, encarnació del capitalisme més salvatge, cruel i deshumanitzat, no dubta a l’hora de sacrificar una o diverses generacions en nom d’una causa política; Albert, per la seva banda, s’entesta a construir un món nou que s’oposi a aquell que defensa el seu pare, i imagina un edèn a la seva mida en el bosc de les Ardenes, condemnant la seva família a l’aïllament i la ignorància del món. Al seu torn, el seu fill —en realitat, fillastre i germanastre— Edgar, criat en la utopia del paradís terrenal, li retraurà que li hagi imposat el seu somni forassenyat: “Per què és absolutament necessari que sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, els pares vulguin sacrificar els seus fills?”
Oriol Broggi, amarat de l’univers Mouawad, ha interioritzat la seva poètica i aconsegueix dur a molt bon port la que és potser la menys agraïda, per pràcticament inabastable, de les peces de La sang de les promeses. Al pròleg a l’edició en català de la tetralogia, Broggi explica que amb el temps ha anat veient que bàsicament el seu ofici consisteix a saber gestionar el dolor des de dalt d’un escenari, aportant-hi els colors i ritmes més escaients. Sens dubte ha aconseguit transmetre les emocions que són al text i bastir una fabulosa epopeia contemporània, farcida de motius tràgics i d’una mitologia pròpia.
L’espai escènic apareix gairebé del tot despullat, tret d’uns pocs mobles de fusta, senzills i funcionals, i compta amb un suggeridor terra entapissat de fulles. El monòleg inicial d’Aimée corre a càrrec de Cristina Genebat, l’actriu que la interpreta, de peu al bell mig de l’escena, i després van apareixent la resta d’actors que fan de convidats a una festa. És el 9 de novembre de 1989, dia de la caiguda del mur de Berlín, i Aimée celebra que tindrà una filla. Aquesta, Loup —interpretada per Clara de Ramon—, entra pel lateral oposat, ja amb setze anys i ja òrfena.
Aimée pateix atacs d’epilèpsia —un objecte sòlid ha arrelat al seu sistema nerviós i s’ha desenvolupat dins el seu cervell al mateix temps que un embrió es gestava al seu ventre— i vaticina com si fos Apol·lo Lòxias, “oracle de l’obliqüitat”, el “déu que ens colpeja de lluny”. Una cortina de plàstic i unes bates de metge recreen un quiròfan, i la gravació en temps real des de dalt, en un pla picat, subratlla el caràcter retransmès o secundari de l’escena; i és que a l’altre costat, Loup i Dupontel, el paleontòleg —interpretat per Ramon Vila—, refereixen els fets. Així se subratlla el caràcter inexacte i sempre projectiu del passat, de la memòria i del relat que se’n fa. Cauen flocs de neu i l’atac epilèptic d’Aimée és contestat per l’arribada del soldat Lucien —Sergi Torrecilla— al bosc de les Ardenes.
L’escenari acull alhora dos o més moments diferents. Així, per exemple, la imatge projectada del cervell d’Aimée es contrapunteja amb les radiografies que Dupontel li mostra a Loup. Uns personatges relaten o evoquen sense narrar, i els altres escenifiquen els fets del passat a mesura que són coneguts pels qui dialoguen. Una processó de metges porta un nadó i un soldat de la Primera Guerra Mundial mata el seu germà. Cau la neu a Mont-real i a les Ardenes. Un bosc molt fosc i dens —en escenes posteriors serà més diàfan—, projectat en les teles negres que recobreixen les parets, conté dins seu l’amor de la feréstega Léonie —Màrcia Cisteró— per Lucien, el soldat desertor i fratricida.
Posteriorment, remuntant-nos cada cop més enrere en el temps, assistim a la decisió d’Alexandre Keller —interpretat per Xavi Ricart—, propietari d’una important empresa ferroviària que acabarà fabricant els “trens de la desgràcia”, de quedar-se a Alsàcia i renunciar a la nacionalitat francesa. El seu fill Albert, revoltat contra la ideologia del pare, vol construir un món nou: “un edèn enfonsat profundament al cor del bosc de les Ardenes”, un “retorn fabulós als orígens de la bondat”. I és en aquest bosc on Léonie i les seves germanes, que no saben res del món ni de la guerra, troben Lucien.
Hi ha moments deliciosos en la posada en escena de Broggi. Així, al final de la segona part de les set en què s’estructura el text —“La sang de la Léonie”—, Léonie creua l’escena arrossegant una llarguíssima tela vermella que deixarà a terra i que restarà allà fins al final de l’obra, com a presagi o anunci de la sang que s’ha de vessar —fa pensar en la catifa estesa per Clitemnestra als peus d’Agamèmnon; aquest mite, de fet, és evocat a la festa del principi—. En la quarta part, “El ventre de l’Odette”, una pluja guaridora cau sobre les fulles del bosc i sobre els personatges. I en la sisena, “El sexe de la Ludivine”, la foto que Luce, àvia de Loup, va rebre de Sarah, pren vida i apareixen els integrants de la facció Cigonya, en el context de la resistència durant la Segona Guerra Mundial; un acordió i un clarinet, que toquen Xavi Ricart i Carol Rovira, dibuixen la melodia de Lili Marleen.
És d’una gran bellesa l’escena que dóna pas a l’entreacte de la funció i en què són presents tots els personatges lligats per la sang o les promeses: Loup, des d’un lateral, parla per telèfon amb els seus avis, Luce i Achille —Marissa Josa i Xavi Ruano—, que són a l’altra banda. En escena, a més d’ells i del paleontòleg Dupontel, hi ha el pare de Loup, Baptiste —Xavi Ricart—, els alsacians Albert i Odette —Marc Rius i Cristina Genebat—, la compromesa i tenaç Ludivine —Màrcia Cisteró—, el visionari i malaguanyat Edmond el girafa —Xavier Ripoll—, i els boscans Hélène i Edgar —Carol Rovira i Sergi Torrecilla—. Tots semblen escodrinyar el cel i estar àvids de futur i de respostes.
Tot l’elenc —onze actors i actrius que assumiran fins a quaranta personatges— s’entrega amb una enorme generositat i assoleix una gran altura tràgica. Sens dubte, els intèrprets són els protagonistes absoluts, a banda del text, però cal destacar també l’evocador vestuari d’Annita Ribera, que ens porta des del Mont-Real de 2006 fins a l’Alsàcia de 1972, i la il·luminació de Pep Barcons, que aconsegueix, a més d’efectes de tota mena, una llum antiga per al segle dinou i una llum de clariana per a les escenes del bosc.
“Sé que sóc la Loup i que el meu cor ha travessat el segle [...] / El meu batega fins a la nit dels temps / Per, finalment, tornar a encendre el llum / I treure totes les nostres infanteses de les tenebres”. Més que a la sang dels avantpassats, la història de Loup està lligada a les promeses. I és que, enfront els juraments i les tiranies de la sang, hi ha també les promeses nascudes d’un acte d’amor o de lleialtat a partir de vincles no carnals. A Boscos, una dona decideix donar la vida per una altra que no és ni del mateix ventre ni de la mateixa sang, i una adolescent i un paleontòleg que per edat podria ser el seu pare estableixen una profunda relació d’amistat. Es tracta de fraternitats i filiacions elegides. I, com a la resta de peces de la tetralogia, s’al·ludeix a la violència perpetuada de generació en generació i s’imposa la necessitat de tallar el fil, de superar el segle de la còlera.
Crítica publicada a Núvol del 10 d'abril de 2017
