Rocío Molina, la seva mare (Lola Cruz) i Sílvia Pérez Cruz han compartit a escena la potència de voler ser mares. I de ser-ho, des de les diferents etapes: amb la filla a l'escena, ja adulta, amb la filla en la infància o bé dins del ventre encara, de la mida d'un mango (segons deia Molina a parer de la comparació d'una app que compara la mida del nadó al ventre amb els fruits de la terra. Quan va arrencar el projecte, encara no hi havia la certesa que Molina estigués embarassada. O que patís complicacions que l'obligessin a aturar-se. Per ara, l'espectacle, ha vingut amb una criatura sota el braç i Rocío experimenta l'escenari des de punts ben diferents als habituals. com Lola o la mateixa Sílvia. Si aquesta darrera, a més de cantar, construeix una coreografia calmada però intensa amb la danzaora, Lola debuta a l'escenari (tot i haver assajat durant 10 anys de la joventut ballet i ser una enamorada del tango). Rocío és la que es mou menys del seu univers. Però sí que ha adaptat el seu baile. Alguns cops, recolzada en un tamboret; altres directament asseguda (com La Chana quan va voler homenatjar Carmen Amaya a La capitana però per raons ben diferents). Rocío sí que arrenca a parlar, a escriure en la seva agenda de mare i a expressar-ho amb unha tendresa, ben diferent al món enèrgic, dur, quasi esquerp però sempre magnètic del seu baile com, per exemple, Caída del Cielo. En aquesta peça,precisament, advertia del dolor de la menstruació. Ara,s0ha alliberat. Volia ser mare i no deixar d'actuar i ha trobat aquesta fèrtil fòrmula.
El resultat, de dues hores de durada, té una arrencada i un final preciosos. També moments de molta vulnerabilitat i intimitat com quan la mare i la filla comparteixen un tango (cadascú amb el toque personal) cantant per Sílvia Pérez Cruz. O quan Rocío i Sílvia es deixen persuadir tendrament pel desig. La música és un llit constant en aquest espectacle que, també, mostra molt l'espera (mentre dues ballen, sovint la tercera, espera,estirada, com qui fa banys de lluna a la nit d'estiu). Un embaràs és molt llarg i Rocío Molina admet que ha après a fer circular l'energia pel seu cos d'una altra manera. Ara, ja li surt de natural. Relativitza la dansa i prima el què vol dir. En aquest espai, potser per donar un punt de protagonismes als músics (tots homes) que estan en un racó d'escena, es multipliquen les peces en què alternen amb les artistes. Però, en realitat, acaba sent sobrer. És cert que un part és llarg però no cal representar-lo i fer-lo viure amb aquesta longitud. Per últim, un matís final. En el moment de major plenitud, quan es pot escoltar el cor ben real de la criatura (Ada Vilaró també compartia el seu batec amb els espectadors a partir d'un senzill aparell a UrGENTestimar amb una peça contemplativa de 40 hores a Tàrrega) apareix un cel com el de Van gogh, esquitxat de gotes de puntura mòbilñs que ballen la criatura. En aquesta cançó de bressol es reprodueix un moment visualment màgic d'Una gossa en un descampat, segurament el díptic més adequat que mostra la maternitat amb la mateixa tendra però una realitat molt més dura. Grito pelao és un cant a la vida. A la que vindrà o a la que potser no arribaria, però que seria igualment estimada.
