Grito pelao

informació obra



Autoria:
Giselle Stanzione
Direcció:
Sílvia Pérez Cruz, Francesco Gandi, Davide Venturini
Dramatúrgia:
Carlos Marquerie
Coreografia:
Rocío Molina
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
Escenografia:
Carlos Marquerie
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Vestuari:
Cecilia Molano
Sinopsi:

Tres dones en escena. Dos miralls que es reflecteixen l'un en l'altre i una mare. Grito pelao és l'oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d'escoltar una veu capaç d'emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre's de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Molina transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l'art, el ball i la pròpia identitat. I, en aquest viatge, la segueix, generosa, la veu de Pérez Cruz, que interpreta una tria de cançons delicioses, entre les quals dues de lletres lorquianes compostes per a l'ocasió. Juntes respiren fins a l'últim alè l'estructura profunda de la feminitat. No és estrany, doncs, que la bailaora convidi a compartir amb elles l'escena Lola Cruz, la seva mare, aquesta mare a qui es fan retrets i a qui es necessita, aquesta mare que també va ser filla i que, per la seva filla, tot ho donaria.


Crítica: Grito pelao

19/07/2018

Llarg però fèrtil i buscat embaràs

per Jordi Bordes

Rocío Molina, la seva mare (Lola Cruz) i Sílvia Pérez Cruz han compartit a escena la potència de voler ser mares. I de ser-ho, des de les diferents etapes: amb la filla a l'escena, ja adulta, amb la filla en la infància o bé dins del ventre encara, de la mida d'un mango (segons deia Molina a parer de la comparació d'una app que compara la mida del nadó al ventre amb els fruits de la terra. Quan va arrencar el projecte, encara no hi havia la certesa que Molina estigués embarassada. O que patís complicacions que l'obligessin a aturar-se. Per ara, l'espectacle, ha vingut amb una criatura sota el braç i Rocío experimenta l'escenari des de punts ben diferents als habituals. com Lola o la mateixa Sílvia. Si aquesta darrera, a més de cantar, construeix una coreografia calmada però intensa amb la danzaora, Lola debuta a l'escenari (tot i haver assajat durant 10 anys de la joventut ballet i ser una enamorada del tango). Rocío és la que es mou menys del seu univers. Però sí que ha adaptat el seu baile. Alguns cops, recolzada en un tamboret; altres directament asseguda (com La Chana quan va voler homenatjar Carmen Amaya a La capitana però per raons ben diferents). Rocío sí que arrenca a parlar, a escriure en la seva agenda de mare i a expressar-ho amb unha tendresa, ben diferent al món enèrgic, dur, quasi esquerp però sempre magnètic del seu baile com, per exemple, Caída del Cielo. En aquesta peça,precisament, advertia del dolor de la menstruació. Ara,s0ha alliberat. Volia ser mare i no deixar d'actuar i ha trobat aquesta fèrtil fòrmula.

El resultat, de dues hores de durada, té una arrencada i un final preciosos. També moments de molta vulnerabilitat i intimitat com quan la mare i la filla comparteixen un tango (cadascú amb el toque personal) cantant per Sílvia Pérez Cruz. O quan Rocío i Sílvia es deixen persuadir tendrament pel desig. La música és un llit constant en aquest espectacle que, també, mostra molt l'espera (mentre dues ballen, sovint la tercera, espera,estirada, com qui fa banys de lluna a la nit d'estiu). Un embaràs és molt llarg i Rocío  Molina admet que ha après a fer circular l'energia pel seu cos d'una altra manera. Ara, ja li surt de natural. Relativitza la dansa i prima el què vol dir. En aquest espai, potser per donar un punt de protagonismes als músics (tots homes) que estan en un racó d'escena, es multipliquen les peces en què alternen amb les artistes. Però, en realitat, acaba sent sobrer. És cert que un part és llarg però no cal representar-lo i fer-lo viure amb aquesta longitud. Per últim, un matís final. En el moment de major plenitud, quan es pot escoltar el cor ben real de la criatura (Ada Vilaró també compartia el seu batec amb els espectadors a partir d'un senzill aparell a UrGENTestimar amb una peça contemplativa de 40 hores  a Tàrrega) apareix un cel com el de Van gogh, esquitxat de gotes de puntura mòbilñs que ballen la criatura. En aquesta cançó de bressol es reprodueix un moment visualment màgic d'Una gossa en un descampat, segurament el díptic més adequat que mostra la maternitat amb la mateixa tendra però una realitat molt més dura. Grito pelao és un cant a la vida. A la que vindrà o a la que potser no arribaria, però que seria igualment estimada.