La Perla 29 ja vam assumir el repte d’escenificar-lo una vegada i ara, passats els anys, volem fer una segona represa. En Shakespeare vam trobar la llibertat. La llibertat total dins la mesura extraordinària dels seus versos. I tot d’una ens vam atrevir a pensar que podíem fer Hamlet, i això ens va fer una il·lusió boja, gairebé pueril. Va ser com la sensació de tornar a començar; de mirar-ho tot de nou i veure-ho diferent. Per això tenim moltes ganes de tornar-nos a trobar amb aquest personatge universal i de fer-ho d’aquesta manera, al cinema.
Fer Hamlet al Cinema Aribau. Una de les obres més importants del nostre teatre en una de les sales més emblemàtiques de Barcelona. Us convidem a l’encreuament entre teatre i cinema, arts agermanades que beuen una de l’altra i que Hamlet ha transitat nombroses vegades. La posada en escena en un cinema, la posada en escena d’un cinema: la sala que Antoni Bonamusa va projectar amb aires de Kubrick ara alberga momentàniament un teatre. Reviure la tragèdia del Príncep de Dinamarca, els plans que furga contra el crim familiar que el turmenta, les preguntes que li brollen de la sang que ha estat traïda i la llavor de la sospita que planta el fantasma del seu pare assassinat. Una obra que engendra un obra dintre seu. Un joc de miralls infinit, calidoscopi de la petitesa humana sempre estesa en el joc de la realitat i de la ficció, on la veritat de la fantasia qüestiona immediatament la hipocresia d’aquest món. Com una fletxa que vola directa al cor fent esclatar les grans històries del cinema que atresorem des de la infantesa, reviurem la tragèdia de Hamlet i de la mítica cort de Dinamarca.
“Quina meravella
que el fill d’un pare assassinat, empès
pel cel i per l’infern a la venjança,
desfogui el cor només vessant paraules
i dient penjaments com una puta,
com el criat més baix…
Vergonya! Oh, vergonya!
Mou-te, cervell!… Sovint he sentit dir
que a algun espectador culpable, en el teatre,
l’enginy i el realisme d’una escena
li ha arribat tant al cor que allà mateix
ha confessat les seves culpes.”
HAMLET, Acte II’
Doncs, francament, a mí m'ha agradat. S'afanya ja fa temps Oriol Broggi en els seus últims espectacles en el fet de combinar escenografía, dramatúrgia i imatges, cada cop més contundents, i potser a la Biblioteca no hi havia prou espai,
Porta ja temps Broggi, gran cinèfil, imaginant les seves creacions decorades per imatges en moviment, ja siguin pels protagonistes de l'univers JOhn Ford o els samurais d'Akira Kurosawa.
Així doncs, per què n combinar.ho tot plegat dins una gran sala de cinema? Amb una pantalla gegant, segurament l'única i la més gran que ens queda avui en dia, la del cinema Aribau de Barcelona (ai, quins temps aquells de les pantalles de l'Urgell o del Club Coliseum...! Doncs sí, encara en queda una).
Doncs dit i fet, tot això a "Hamlet Aribau". Broggi i els seus inseparables compleixen aquest somni i canvien la sorra de la Biblioteca per un escenari atípic en una gran sala del setè art. I primera sorpresa: en entrar dins la sala et preguntes on dimonis és l'escenari, per què no veus res. I, sorpresa, baixant el passadís, al fons, hi ha una gran cortina i al darrera, grades i escenari. I funciona, és atractiu. Provem.ho! I a sobre, l'escenografía és nua....excepte per algun detall (bé, sí, una mica de sorra, no podia faltar)....però és que cal jugar amb la gegantina pantalla. Joc que proposa Broggi i que acceptem.
Així, en aquest majustuòs Shakespeare estarem tan pendents del que passa a l'escenari com a la pantalla. Les imatges, però no sempre coincidexen amb el que esdevé a l'història; perquè...què tindrà a veure aquella seqüència amb John Wayne i una diligència (us sona?) cavalcant per Silicon Valley, amb el què està passant a la història? Doncs aquí una de les claus: la imaginació de l'espectador i el retrobament d'aquest amb els fantasmes que segurament van alimentar la seva infantesa: el western, els indis, els pirates....Temps ja passats.
I encara més jocs: què té a veure la sideral música de Pink Flyd amb el què està passant? I Bowie? I Dire Straits? i Ingmar Bergman? Doncs tot i res; si us plau, deixeu anar la imaginació. A mí m'ha anat bé el joc.
Per tant, crec que l'experiment funciona. Però és clar, tot això ha d'anar acompanyat d'una posta en escena i interpretacions de les grans, dignes del bard. Per què si no, de poc serviria tornar a revisar "Hamlet".
I és aquí on entra en acció un Príncep de Dinamarca semblant a Guillem Balart, un dels millors actors (i més actius els últims temps) del nostre païs. Un "Hamlet" més insegur de caràcter, més sensible, i brillant, molt brillant, i tothom dempeus en acabar. I al seu costat, la seguretat de gent com Sergi Torrecilla, Elena Tarrats i Marc Rius, o la solemnitat de la gran parella Carles Martínez-Míriam Alamany. I no podía faltar l'humor, contrapunt shakesperià, de la mà del genial Toni Gomila. Un equip complert, sobri, que aconsegueix que les tres hores i escaig d'espectacle passin volant. Per què, no oblidem, "Hamlet" sempre són més de tres hores d'espectacle. Con ho eren, al cinema "Lawrence d'Aràbia" o "Allò que el vent s'endugué"....i, oi que estem al cinema?
Així doncs, per què no atrevir.se? Que no us tiri enrera la durada o la frase "un altre cop Shakespeare" o "ja l'he vist". Aquí gaudireu d'una obra de teatre cinematogràfica o d'una pel.lícula teatralitzada. El que més us agradi.