Heu jugat mai –segur que sí- a allò d’endevinar el títol d’una pel·lícula a partir de la mímica amb la qual intenta visualitzar aquest títol algú altre? Doncs com som a un espectacle en el qual, per poc cinema que hagueu vist, no podreu resistir la temptació d’intentar identificar cada imatge que es projecti a la pantalla ( i Broggi fa que d’imatges se’n projectin moltes, deixant de banda els núvols marca de fàbrica de la casa La Perla 29 que també fan constant aparició ) , anem a fer un assaig general , no pas partint de la mímica, sinó partint de les paraules.
Gary Grant porta ja mitja pel·lícula sense saber per què es troba ficat en un malson en el qual tothom el confon amb una altra persona. I cal tenir en compte que això dels falsos culpables I les falses identitats que porten a que algú acabi dubtant de qui és realment si resulta que els altres el veuen tota l’estona com a algú altre, és un tema reincident al llarg de tota la filmografia de la persona –el mestre Hitch- que va crear les imatges que ara veiem a la pantalla . Però no ens oblidem del pobre Gary, a qui ara trobem al bell mig d’un solitari camp obert . Un camp obert que, en aparença, no amaga cap perill. Però que es converteix de cop i volta en l’espai més perillós imaginable, quan des de l’horitzó i mentre el silenci de la banda sonora es va trencant amenaçadorament, veus com s’apropa una avioneta que ben aviat mostra les seves finalitats letals. Si tu fossis en Gary, el primer que pensaries és que aquí no hi ha aixopluc possible en el qual amagar-te. I com a espectador que ara es troba en mans del genial talent d’Alfred Hitchcock, tu penses el mateix. Sabeu ja de quina pel·lícula us estic parlant? Doncs d’una d’aquelles que es poden identificar amb un sol fotograma, de tan emblemàtic com aquest ha esdevingut . Som davant d’un film sensacional que a casa nostra coneixem amb el títol de “Con la muerte en los talones”; “Perseguit per la mort”, en la seva versió catalana.
Però en realitat , som davant d’un film que es titula “North by Northwest”. Aquest és el nom de la companyia aèria en la qual ha de viatjar en Gary en un determinat moment de la pel·lícula. I resulta que aquest nom, té alhora unes aclaparadores connotacions hamletianes que de ben segur Oriol Broggi ha tingut també en compte, a l’hora de fer que, i mentre Hamlet va desenvolupant el seu propi drama, la cèlebre escena abans descrita es projecti damunt la monumental pantalla del cinema Aribau. Una pantalla completament integrada en el muntatge de “Hamlet” que Broggi i La Perla 29 presenten aquests dies dins d’una de les sales cinematogràfiques més esplèndides del nostre territori. Un cinema que (de moment; tremolo només de pensar en altres opcions) , encara resisteix, i encara mostra l’aclaparadora bellesa d’un interiorisme que s’ofereix com a exemple molt notable del millor i més modern interiorisme barceloní amb arrels racionalistes (però guarnit alhora de luxes tan poc racionalistes com la fantàstica paret daurada lateral de la sala) a la Barcelona d’inicis dels anys 60 del segle XX. Per cert: ara que Spielberg presenta la seva nova versió del musical “West Side Story”, cal recordar que l’Aribau es va inaugurar fa 59 anys justament amb l’estrena de la mítica “West Side Sory” original. I que l’èxit de la pel·lícula va resultar tan aclaparador, que es va passar gairebé dos anys seguits sense abandonar aquest espai. Broggi ho ha tingut en compte, deixant a la vista l’Oscar de grans dimensions que recorda la pluja d’Oscars reals que va rebre el film.
Però tornem al títol de la pel·lícula de Hitchcock, per tal de recordar allò que Hamlet els hi diu als seus presumptes amics Rosencrantz i Guildenstern , mentre aquests intenten esbrinar el grau de bogeria real del príncep : "I am but mad north-north-west. When the wind is southerly, I know a hawk from a handsaw”. . Només quan el vent bufa del nord pel nord-oest està boig el nostre príncep, mentre que per contra, quan el vent bufa venint del sud , és ben capaç de distingir entre un falcó i una serra de mà ( i deixem ara de banda les múltiples interpretacions que els més erudits shakespearians li donen a aquesta segona part de la seva frase). Ja posats, aquest vent que bufa del nord al nord-oest pot ser vist com el culpable del núvols broggians que travessen tota l’estona la gran pantalla. Uns núvols que ja es feien presents entre els murs gòtics de la Biblioteca de Catalunya quan Broggi va presentar la seva primera visió d’aquest mateix text, però que ara agafen una dimensió encara més èpica: les grans pantalles provoquen aquesta mena d’efectes. El cas és que aquest vent metafòric que enterboleix la ment al qual es refereix Hamlet, és alhora en termes més prosïcs el vent que provoca el constant cel ennuvolat amb el qual conviuen habitualment els habitants del Regne Unit. Quan el dia és clar i assolellat, no dubteu que el vent bufa del sud. I la metàfora shakesperiana, em sembla una altra mostra de geni: unir la circumstància climatològica amb el circuits interns psicològics del príncep resulta un encert aclaparador que de ben segur, el públic que omplia The Globe quan l'obra es va estrenar, va saber reconèixer d'immediat.
I ara us preguntareu per què , entre les múltiples escenes de múltiples pel·lícules que van desfilant per la pantalla de l’Aribau , m’he fixat tant en aquesta. I la resposta és que aquesta, em sembla precisament una de les més significatives, dins d’un collage visual de flashos cinèfils que en ocasions saben crear vincles conscients o mig inconscients amb l’acció dramàtica que s’està representant (quelcom d’altra banda força habitual als muntatges de Broggi ) , i en d’altres moments et poden provocar un efecte excessivament desconcertant. En aquest segon apartat, situaria sense anar més lluny la presència “chic” d’una “Amélie” que em sembla massa fora de lloc , o la del motorista Steve McQueen fugit del camp de concentració de “La gran evasió”. , o ( sortint del camp estrictament cinematogràfic) el clip d’un concert de David Bowie , o l’aparició a la banda sonora de Pink Floyd i “The Dark Side of the Moon”. L’efecte associació lliure funciona en aquest cas de forma un xic excessivament desconnectada de la tragèdia que s’està representant. Però mentre “Thelma i Louise” es disposen a donar el seu letal i alliberador salt mortal automobilístic i el rostre del jove Chaplin s’encara amb el rostre del Chaplin madur que reflexiona sobre el pas del temps i l’acte escènic a “Candilejas”, hi ha també espai en aquesta pantalla per a que hi facin aparició presències més canònicament shakesperianes, com ara les del Welles de “Campanades a mitjanit” o el Kurosawa de “Tro de sang”.I evidentment, la presència del cavaller que intenta vèncer la Mort jugant amb ella una partida d’escacs, el cavaller d’ “El setè segell”, li serveix a Broggi per recordar-nos que , entre d’altres moltes coses, “Hamlet” és també una obra sobre la Mort. I no ho dic pel nombre de cadàvers que s’acaben acumulant a l’escenari. Ho dic perquè la Mort hi és present des que un cadavèric fantasma torbador irromp a la primera escena de l’obra, fins que el príncep exhala la seva última tremenda i commovedora frase i proclama que “La resta és silenci”, deixant-nos a tots si la representació ha anat com cal amb el cor en un puny . Broggi ens té preparada com a colofó de la seva proposta una Dansa de la Mort que ve a reafirmar fins a quin punt l’alè fatídic de la parca és el veritable vent arribat del nord pel nord-oest que bufa sempre de forma constant damunt nostre. I el jove príncep, mostra en diverses ocasions ser conscient de l’autodestrucció letal que implica fer realitat el mandat transmès pel pare mort.
Però tornem a “North by Northwest”. No solament pel títol; també per allò que comentava resumint l’argument de la pel·lícula: per la sensació de desconcert que li toca viure a un personatge al qual tothom confon per un altre, i al qual li toca acabar actuant com si realment fos aquest altre: li va en això la pròpia supervivència. També el nostre príncep està subjecte a aquesta mena de desconcert. També ell sap que per intentar entendre una mica qui és, qui vol ser, i què esperen els altres (fantasmes inclosos) que sigui , haurà de recórrer a posar-se la màscara de la bogeria , i a servir-se de la ficció d’una representació teatral, per tal d’intentar capturar la veritat . Movent-se tota l’estona entre el ser i el no ser , sentint-se sovint en estat de contradicció permanent , intentant donar-li a la pròpia ambigüitat respostes racionals. Serveixi com exemple paradigmàtic la sensacional escena en la qual Hamlet pot acabar com si res amb la vida de l’oncle, i està més convençut que mai de laculpabilitat d'aquest . L’oncle , sense advertir la presencia de Hamlet, està resant . I el príncep, quan es disposa a executar l’acte final, troba en aquesta oració la raó- la nova excusa perfecta- per aturar l’acte. Si el mato quan està resant i fent un acte de contricció – es diu a ell mateix- , llavors estic contribuint a salvar la seva ànima; millor , doncs, deixar-ho per un altre dia. Hamlet ha deixat així escapar l’última oportunitat de venjar la mort del pare sense morir ell mateix en l’intent.
Si “Hamlet” resulta un personatge inesgotable, és justament perquè defuig qualsevol mena d’estereotip i es troba en un permanent estat de reflexió, contradicció i auto anàlisi. La seva lucidesa el porta a entendre que només amagant-se en la bogeria i jugant amb les paraules, paraules, paraules, podrà exercir un cert control sobre les accions dels que intenten controlar-lo. La seva constant recerca de la persona que és o que vol ser, es veu constantment mediatitzada per les accions dels vius i dels morts que intenten projectar la seva ombra damunt d’ell, de la mateixa forma que les imatges es projecten damunt una pantalla, deixant un rastre invisible però permanent quan ja han desaparegut.
I Broggi s’apropa a aquesta complexitat amb resultats notables, tot i que no exempts alhora de notòries irregularitats. Compta per això amb un Hamlet excel·lent, , el Hamlet desconcertat, més introspectiu que explosiu, i lliurat de tant en tant a una mena de més encobridora que catàrtica descarrega coreogràfica, que ens presenta Guillem Balart. Un Hamlet que té l’encert de marcar distàncies amb altres Hamlets recents que ens ha ofert tant l’escena internacional ( el Hamlet nerviosament rialler d’Andrew Scott, el Hamlet que segueix jugant amb soldadets de plom de Benedict Cumberbatch, el Hamlet estudiantil de Paapa Essiedu, el Hamlet burleta de David Tennant; per posar alguns exemples memorables) com l’escena local ( el Hamlet molt enfadat de Julio Manrique en l’anterior producció de La Perla 29, el Hamlet ensimismat de Pol López). I té en contra la manca de definició que mostra en molts sentits el muntatge de Broggi, més atent a la narrativa i a les prestaciosn que ofereix l'aparell audiovisual de la proposta, que a tot allò que podria traspassar la narrativa i explorar territoris menys previsibles. I també, els punts febles d’un repartiment que llueix força en el cas del sempre carismàtic Toni Gomila i d’un molt ajustat Sergi Torrecilla, no acaba d’explorar totes les vesant de la seva Ofèlia en el cas d’Elena Tarrats tot i que si assoleixi moments d’acurada intensitat, resulta i notablement decebedor pel que fa al familiars directes del príncep, el Rei Claudi (Carles Martínez) i la reina Gertrudis ( Miríam Alamany).Quelcom que perjudica notablement dues escenes fonamentals de la segona part del muntatge a les quals Broggi tampoc no acaba de trobar el punt per tal d’evidenciar la seva potència dramàtica. En refereixo tant a la ja esmentada escena de l’oració de l’oncle rei, com a la posterior trobada amb la mare reina . Un moment que es presta també a les més variades interpretacions: cal recordar en aquest sentit la molt edípica que oferia Laurence Olivier a la seva adaptació cinematogràfica de l’obra. Però que en el cas del present muntatge , llisca per l’escenari sense deixar la petjada necessària.
Tot i així, i tot i la mena de resum “Reader’s Digest” presentat per Torrecilla que serveix per alleugerar el metratge de la proposta de manera no massa convincent, ens trobem davant un “Hamlet” imprescindible. Un “Hamlet” que , més enllà de les seves limitacions, crea un estimulant diàleg entre l’acció escènica, i aquestes imatges projectades que ens recorden que tots i totes en tenim alguna cosa de pantalles damunt les quals els altres projecten imatges de vegades fantasmagòriques que sovint deixen marques. Pantalles damunt les quals , alhora, nosaltres mateixos intentem projectar una imatge d’unicitat que , com li passa al mateix príncep, se’ns escapa constantment .i pantalles que ens mostren el fil comú que s’estableix entre tot allò que va deixant un poso cultural susceptible de provocar les més inesperades connexions. I Broggi, sent fidel al seu estil, sap com donar-li a aquestes imatges i a aquestes accions reals un embolcall que desprèn aquell punt de melangia reparadora que alleugera el pes feixuc de la tragèdia, recordant-nos com ho feia Bergman que fins i tot una Dansa de la Mort, desprèn una consoladora bellesa.
