Les obres de La Perla 29 són contundents. Els seus muntatges sempre colpeixen, siguin tragèdies clàssiques o comèdies italianes. Si bé a vegades han repetit paisatges escènics (la sorra ha inundat la Biblioteca de Catalunya unes quantes vegades), també han sabut trencar motlles amb muntatges tan cèlebres com 28 i mig, Boscos, Bodas de sangre o Cyrano de Bergerac, entre altres. Ara, seguint cercant la contundència escènica, han fet un pas més. Explica Maria José Balañá, gerent del Grup Balañá, que l’Oriol Broggi fa més o menys un any li va dir que buscava un espai diferent, lluny de la pedra de la Biblioteca, que pogués acollir un nou muntatge de Hamlet. Ambdós van visitar la sala gran del Cinema Aribau, tancada des del 2018 i d’aquí va néixer una de les propostes més trencadores de la companyia: Hamlet Aribau.
La posada en escena ho és tot a La Perla 29. I en aquest cas, han muntat l’obra magna de Shakespeare posant l’escenari sobre les butaques d’aquest cinema i aixecant unes grades que enquadren l’escenari. Darrere d’aquest, la gran pantalla. Però quan Sergi Torrecilla puja a l’escenari per començar a exercir de narrador i introduir-nos el relat del príncep de Dinamarca, de fons, l’antena de la RKO Pictures i la seva fanfàrria habitual (pels qui la recordin, és clar) ens anuncia que comença una nova pel·lícula. Tanmateix, no veurem per allà ni Sir Lawrence Olivier ni Kenneth Brannagh, sinó fragments de pel·lícules clàssiques, concerts de música, fons de pantalla i la projecció del que s’està escenificant en directe. Hamlet Aribau té més capes que mai i busca multiplicar els referents i els sentits de cada escena. O això és el que en un principi creia un servidor. Sembla, però, que Broggi i companyia han volgut crear més aviat una experiència estètica i emocional que no interpretativa. Veiem l’arribada del Setè de Cavalleria en un western quan arriben Rosencrantz i Guildenstern a Dinamarca; o la tendra escena final entre Amélie i Nino acompanya a un Hamlet (Guillem Balart) feridor que demana a Ofèlia (Elena Tarrats) que es tanqui en un convent. O l’escena icònica de Cary Grant perseguit per una avioneta a Perseguit per la mort (Alfred Hitchcock, 1959) lliga amb el principi de la representació dels comediants que servirà per desemmascarar el rei. Funcionen més com a contrast o reforç del missatge que com a doble lectura. La música també acompanya per dotar de transcendència èpica alguns moments. Així sonen Time dels Pink Floyd, Heroes de Bowie, el Sultans of Swing dels Dire Straits, o una tonada irlandesa.
Després hi ha els plans gravats en directe o les gravacions, muntades prèviament, que acompanyen les escenes que són escenificades. L’aparició del difunt rei, pare de Hamlet a l’impetuós príncep, es multiplica per quatre. Però la primera aparició no és d’un actor en carn i ossos sinó del ja retirat Xavier Boada, antic membre de la companyia, qui és projectat sobre la camisa que l’espectre deixa a peu de pantalla. L’escena és una filigrana, preciosa, on la sincronia és clau. No és l’única vegada que la pantalla ofereix profunditat d’espai a l’escenari: la mort de Poloni (Toni Gomila), darrere la cortina, serà projectada i escenificada al mateix temps. Però els mateixos actors també exerceixen de càmeres per transmetre a la pantalla gran la tristesa en el rostre d’Ofèlia, per descobrir espais fora de l’òrbita de l’espectador (camerinos, butaques posteriors), o per mostrar la mirada dels monarques (la d’Horaci, Sergi Torrecilla) quan se’ls representa l’assassinat del rei difunt.
Aquesta original posada en escena necessita, però, uns actors que estiguin ben avesats als seus personatges. I la interpretació a qualsevol Hamlet que es munti sempre serà examinada amb lupa. En aquest muntatge la companyia compta amb cinc actors i dues actrius que encaixen i defensen els seus personatges sense sortir del cànon. El protagonisme, clar, se l’endú Guillem Balart, qui als seus vint-i-set anys interpreta Hamlet. El seu príncep és un jove torturat, trist, melancòlic, furiós. I des d’aquesta paleta, Balart busca els matisos, les emocions més genuïnes. És cruel, no hi ha dolçor ni commiseració. Ni tan sols per la seva Ofèlia. I per això, Elena Tarrats rep les pitjors envestides, tant del seu enamorat com del seu pare. No hi ha rastre d’alegria, sols preocupació al principi, veient veure la tragèdia (preciós moment epifànic amb la seva versió de Hansel i Gretel de Joan Miquel Oliver), i dolor foll, amb la mort del seu pare. El seu tràgic final és també un dels grans encerts de Broggi: l’actriu sortint de l’escenari a través de les butaques del cinema, com enfonsant-se en l’estany representat per una gota d’aigua. El paper del dolent se’l queda Carles Martínez, inefable, una presència que glaça. Al seu costat la Míriam Alamany també es manté estoica, faltant-li un punt d’amor maternal amb alguna escena amb el seu fill. Toni Gomila és un Poloni beneit, divertit, però també amb un punt de tendresa. Marc Rius defensa Laertes entre els dubtes i l’arrogància i Sergi Torrecilla és l’honest Horaci. Però tots, excepte Hamlet, també calcen altres personatges els còmics, els guardes, els enterramorts, etc. Un muntatge equilibrat en la seva interpretació, on cada moviment, cada entrada i sortida està mesurada i malgrat això, cada paraula està dita amb l’emoció exacta, mastegada i escopida sense artificis i fent comprensible cada vers traduït pel traductor més shakespearià que tenim a casa nostra: Joan Sellent.
El Hamlet Aribau compta també amb un vestuari elegant, obra del mateix Broggi i l’Elisabet Meoz, que recupera les casaques llargues, ben vistoses pels càrrecs més elevats, però manté els texans més informals i les camises pels joves. I si les imatges projectades a la pantalla (Francesc Isern) acompanyen la poesia del text, la il·luminació de Pep Barcons, un altre cop, és bàsica per aportar textures que es multipliquen. L’ús dels focus, la integració d’aquests a l’escena és cabdal per donar llum a escenes més íntimes i retallar ombres sobre la pantalla.
S’agraeix que La Perla 29 busqui nous reptes, que no s’acomodi a l’arena i que exploti les possibilitats estilístiques d’un text tan representat com és Hamlet. A més a més, serveix per confirmar el talent d’un Guillem Balart, encara que potser li faltaven uns pocs anys més per donar una mica més de transcendència al personatge.
