Hamlet Aribau

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Guillem Balart, Míriam Alamany, Carles Martínez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Sergi Torrecilla
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Pep Barcons
Ajudant de direcció:
Albert Reverendo
Direcció:
Oriol Broggi
Producció:
La Perla 29
Autoria:
William Shakespeare
Sinopsi:

La Perla 29 ja vam assumir el repte d’escenificar-lo una vegada i ara, passats els anys, volem fer una segona represa. En Shakespeare vam trobar la llibertat. La llibertat total dins la mesura extraordinària dels seus versos. I tot d’una ens vam atrevir a pensar que podíem fer Hamlet, i això ens va fer una il·lusió boja, gairebé pueril. Va ser com la sensació de tornar a començar; de mirar-ho tot de nou i veure-ho diferent. Per això tenim moltes ganes de tornar-nos a trobar amb aquest personatge universal i de fer-ho d’aquesta manera, al cinema.

Fer Hamlet al Cinema Aribau. Una de les obres més importants del nostre teatre en una de les sales més emblemàtiques de Barcelona. Us convidem a l’encreuament entre teatre i cinema, arts agermanades que beuen una de l’altra i que Hamlet ha transitat nombroses vegades. La posada en escena en un cinema, la posada en escena d’un cinema: la sala que Antoni Bonamusa va projectar amb aires de Kubrick ara alberga momentàniament un teatre. Reviure la tragèdia del Príncep de Dinamarca, els plans que furga contra el crim familiar que el turmenta, les preguntes que li brollen de la sang que ha estat traïda i la llavor de la sospita que planta el fantasma del seu pare assassinat. Una obra que engendra un obra dintre seu. Un joc de miralls infinit, calidoscopi de la petitesa humana sempre estesa en el joc de la realitat i de la ficció, on la veritat de la fantasia qüestiona immediatament la hipocresia d’aquest món. Com una fletxa que vola directa al cor fent esclatar les grans històries del cinema que atresorem des de la infantesa, reviurem la tragèdia de Hamlet i de la mítica cort de Dinamarca.


“Quina meravella      
que el fill d’un pare assassinat, empès
pel cel i per l’infern a la venjança,
desfogui el cor només vessant paraules
i dient penjaments com una puta,
com el criat més baix…

Vergonya! Oh, vergonya!
Mou-te, cervell!… Sovint he sentit dir
que a algun espectador culpable, en el teatre,
l’enginy i el realisme d’una escena
li ha arribat tant al cor que allà mateix
ha confessat les seves culpes.”

HAMLET, Acte II’

Crítica: Hamlet Aribau

08/12/2021

Ser o no ser... un cinema, aquest és el dilema

per Andreu Sotorra

Abans d'anar al “cinema” repasso alguns «Hamlets» que han passat pels escenaris catalans en els últims anys. N'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos.

El més recent, el 2016, al Teatre Lliure de Gràcia, en una versió del dramaturg Pau Carrió i amb l'actor Pol López com a rei de la calavera.

Abans, hi havia hagut, el 2009, la versió d'Oriol Broggi en col·laboració amb Marc Rosich i la traducció de Joan Sellent, a la Biblioteca de Catalunya, amb Julio Manrique de protagonista.

Només un any abans, el 2008, el director alemany Thomas Ostermeier havia portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu particular «Hamlet» amb la companyia Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin, amb Lars Eidenger al capdavant del repartiment.

I anant encara més enrere, el 2003, en van coincidir dos, un de força exclusiu al Teatre Romea, i dic exclusiu perquè tot i que partia de la primera versió de Joan Sellent, va ser traduïda a l'anglès dirigida per Calixto Bieito i es va presentar amb sobretitulat català, només cinc funcions, protagonitzada per l'actor George Anton (en aquell temps, parlo del 2003, al sector del teatre, totes li ponien i es podia permetre luxes de gurmet com aquests).

L'altre «Hamlet» del 2003 va ser al Teatre Nacional de Catalunya, aquest provinent de Lituània, dirigit per Eimuntas Nekrosius, amb la companyia Meno Fortas de Vílnius i amb Andrius Mamontovas prenent el relleu a la calavera.

M'aturo aquí en aquest salt enrere. «Hamlet» ha estat i és omnipresent en el teatre català. Aquests espectacles que rememoro tenen tots la seva particular mirada, alguns més clàssica, d'altres més agosarada, fins al punt que un d'ells, el lituà del Teatre Nacional de Catalunya, provocava algunes desercions dels espectadors. Que pocs espectadors, per no dir cap, s'aixequen ara de la butaca a mitja funció quan un espectacle no els fa el pes! Prefereixen que caigui el teló i fer mambelletes educadament.

D'entre tots aquests «Hamlets», vius encara a la memòria, faltava un salt més sorprenent, arriscat i aventurer. Qui havia de dir que la troupe de La Perla 29 sortiria del seu confort de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya per posar de panxa enlaire una de les sales de cinema més emblemàtiques de Barcelona, el Cinema Aribau. ¿Crisi del cinema o crisi del teatre? ¿O potser és que no hi ha crisi i que tot és un joc trapella per confondre els espectadors?

El muntatge que Oriol Broggi ha retitulat amb el picaresc «Hamlet Aribau» parteix de la mateixa versió que el 2009 va aixecar a la Biblioteca de Catalunya, amb la brillant traducció definitiva de Joan Sellent, i que aleshores el mateix Broggi va subtitular «La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca».

Oriol Broggi diu que buscava un espai gairebé en runes per al seu «Hamlet», possiblement per relacionar la tragèdia amb la incertesa del moment, però la factoria Balañá li va obrir les portes d'una mena de cinema Paradiso que ho té tot menys la pols de la decadència i que conserva el rastre de l'antiga decoració d'Antoni Bonamusa després del remodelatge i la modernització que s'hi va fer a finals dels segle XX. «Tot menys un supermercat», clamen els cinèfils de tota la vida! El Cinema Aribau, d'aquí a un any, precisament el 7 de desembre del 2022, en complirà seixanta de la seva obertura apoteòsica amb la pel·lícula «West Side Story» les bobines de la qual, atenció!, no es van moure de la cabina de projecció durant 94 setmanes!

¿Hi ha canvis entre el «Hamlet» de Julio Manrique del 2009 i el «Hamlet Aribau» del jove Guillem Balart del 2021? Textualment, cap, com aquell qui diu. La llengua de Joan Sellent, el traductor, continua lliscant sense entrebancs, adaptada a l'oïda més contemporània. Interpretativament, alguns canvis. El Hamlet del 2009 de Julio Manrique encara tenia la fúria de la confusió indignada pel que estava vivint. El Hamlet del 2021 de Guillem Balart —netament expressat amb gran riquesa— és més contingut sense amagar la ràbia, però reclòs en la seva postadolescència, confós davant la juguesca de l'oncle i gairebé atret per la presència del fantasma del pare com un fet usual, com si allò que no es fa creïble en l'àmbit terrenal s'hi fes en el més enllà. Balart fa un Hamlet que desprèn sinceritat i que fa posar la pell de gallina en més d'una ocasió, sobretot davant el cos inert d'Ofèlia.

Diria que el repte de remuntar un «Hamlet» cada tant per tant rau sobretot en el risc de posar en el paper un actor que es faci seu el personatge de Hamlet i que el transmeti a la seva manera. Al jove actor Guillem Balart (28 anys) se'l podria comparar, per generació, amb la jove jugadora de la pilota d'or, Alèxia Putellas (27 anys): la pilota d'or teatral de Guillem Balart passa per una trajectòria ascendent en només dos o tres anys que fa la impressió que no té aturador: «Jerusalem», «Assedegats», «La guerra no té rostre de dona» i, sobretot, «Carrer Robadors».

El canvi més radical d'aquest «Hamlet», esclar, és la complicitat de l'ambient de l'espai, l'explotació del recurs de la gran pantalla de l'Aribau, les projeccions de clips cinematogràfics de tots els gèneres en un muntatge de Francesc Isern que és gairebé una versió paral·lela i que cada espectador s'encarregarà de relacionar-los, si pot i si vol, amb allò que passa a l'escena, començant pel Setè de Cavalleria quan arriben Rosencrantz i Guildenstern a Dinamarca, o els fotogrames d'Amélie i Nino quan Hamlet i Ofèlia parlen del seu futur, o els de Cary Grant sortint per cames amb una avioneta darrere, quan a «Hamlet» es proposen fer caure la màscara del rei.

I encara hi ha opcions per fusionar imatges de John Ford, d'Ingmar Bergman, de Wim Wenders o d'Orson Welles... Més Cinema Aribau, impossible! Recursos cinematogràfics que contrasten amb els de l'ús teatral de la càmera de vídeo en directe que permet que els espectadors visionin alguns angles que no veurien des de les seves grades, sense menystenir els primers plans que, si en en una sala petita ajuden al matís de l'expressió, aquí guanyen en amplitud per la grandiositat del llençol.

La banda sonora és un altre element que tant xucla de Pink Floyd com de David Bowie com dels Dire Straits com del folk irlandès, prescindint de la música danesa, en un ambient lumínic més aviat tenebrós —exigències de la immensitat de la sala que ha reduït les prop de 1.200 localitats originals en 380 teatrals— i, en canvi, sonorament acceptable, qui sap si per mèrit de la construcció del cinema original.

I per acabar-ho de reblar tot plegat, l'esquelet de la platea cinematogràfica sota les grades amb els espectadors a tres bandes i el sacrifici per als espectadors de les cadires teatrals poc còmodes per un espectacle que s'allarga més enllà de les tres hores, amb intermedi, cosa que fa que es compari la multiplicitat de recursos de la primera part amb la contenció més dramàtica de la segona, com si en tornar del vestíbul s'haguessin esgotat les possibilitats ambientals o es volgués concentrar la densitat de «Hamlet» en la trama clàssica.

La companyia de La Perla 29 no defalleix en conjunt en cap moment. Hi ha el repte de la millora de l'escena de la lluita d'esgrima, sempre tan complicada, que el temps de rodatge ha d'acabar polint. Moments destacables amb l'actor Sergi Torrecilla en el paper d'Horaci, o amb l'actor Toni Gomila en el de Poloni i també exultant com a enterrador (hi ha alguns doblets en el repartiment). L'actor Marc Rius és Laertes. A l'actriu Elena Tarrats, li toca el d'Ofèlia, banyada en un mar de desconcert. Els reis de l'obra són l'actor Carles Martínez (rei Claudi) —aquest alternarà algunes funcions amb l'actor Ramon Vila— i l'actriu Míriam Alamany (Reina Gertrudis).

No hi ha dubte que el «Hamlet Aribau» del 2021 s'afegeix al llarg catàleg de «Hamlets» que esmentava al principi d'aquest comentari. Ho fa amb un segell particular Oriol Broggi, convidant els espectadors a viure una experiència que va més enllà del teatre i del cinema, sense perdre ni un gram del pes dramàtic de l'obra de Shakespeare.

Una vegada més es fa evident que hi ha tants «Hamlets» com autors, intèrprets i directors s'hi enfronten al llarg del temps, malgrat que, abans que ells, els hagin passat per davant centenars de versions teatrals, una quarantena d'òperes i una cinquantena de pel·lícules. Vet aquí el coratge i el mèrit d'afegir-s'hi generació darrere generació com si sempre fos la primera vegada. (...)