Xavier Casan ja ens té molt ben acostumats a recitals que, aparentment, sense una trama argumental, va projectant unes imatges, uns personatges que van empastant com una postal. Ho va fer amb Close to Liza (seguint Liza Minelli) i amb el blues a Strange fruit. Ara, sense la Virgínia Martínez dels dos titols que hem citat anteriorment, plasma una atmosfera elegant i buida alhora, optimista i desesperada. Les rajoles del Maldà i les portes altíssimes evoquen als quadres magnètics d'Edward Hopper, de fet, un dels pintors que sovint serveix per bastir ambients a l'escena, més o menys veladament (Eva Hybernia el citava explicitament a La América d'Edward Hopper, 2009).
Aquest intrigant títol serveix per a fer un enfilall de hits de Broadway. Casan no desvetlla la selecció fins que se sut de la sala. Prefereix que hi hagi la sorpresa de quines cançons apareixen i en quin ordre. La proximitat del Maldà facilita donar-li el to de cabaret, de dirigir-se personalment als espectadors de la sala, un a un. De buscar-hi aquesta connexió divertida flirtejant amb la vulnerabilitat del públic, que està espectant i, sovint, li costa reaccionar sense angúnia. En aquesta ocasió, les peces s'han traduït al català, com a Strange fruit, i permeten una connexió més fàcil, menys ampul·losa. Núria Cuyàs i Cinta Moreno, sobretot, estripen el seu costat més canalla, més provocador per seduir i convertir-se en les reines de la festa, d'una celebració deslluïda perquè, com en els quadres de Hopper, hi regna la buidor. Les dones, elegantment enfundades amb faldilles molt ajustades que les dificulta un caminar natural, emergeixen en l'espai com si la festa s'hagués acabat fa unes hores i, ara, es puja a l'habitació, després de fer una primera netejada del menjador i la cuina.
El format d'enllaçar hits té el repte d'encertar amb el ritme que necessita el muntatge; de posar-los en un ordre que garanteixi una certa evolució i que navegui entre balades emocionals (de plor instantani per a les actrius) i cançons més divertides i desenfadades. També de mantenir un cert equilibri on, fins i tot, la pianista Ariadna Cabiró (responsable també d'arranjaments musicals i de la direcció musical) hi tingui el seu moment. La complicitat entre les tres ha de ser absolut perquè el públic elimini els prejudicis. Tots aquests reptes, aquest juke box ho logra hàbilment. I, per donar-li una profunditat, un cert distanciament dramatúrgic, els vapors doten de tridimensionalitat aquest honest espectacle de butxaca. És, sens dubte, una petita joia pels amants dels musicals, que poden assaborir aquest treball íntim, que renuncia, per definició, a l'espectacularitat del gran format.
