Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

Familiar

informació obra


Intèrprets:
Anna Arena, Laura Pau, Jordi Collet, Gabriela Flores
So:
Àlex Felip
Il·luminació:
Àlex Felip
Escenografia:
Paula Bosch, Teatre Sant Cugat
Composició musical:
Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri, Josep Zapater
Vestuari:
Marc Udina
Producció:
Mosica Mix, S.L., Grappa Teatre
Ajudantia de direcció:
Gilbert Bosch
Direcció:
Paco Mir
Sinopsi:

Una princesa rosa no vol ser princesa rosa per molt que li diguin que ha nascut per ser princesa rosa. Aquest fet, insòlit en una monarquia de les de tota la vida, capgira la vida quotidiana de palau fins que la princesa rosa (que no volia ser princesa rosa) aconsegueix convèncer a tothom que els temps han canviat i que les nenes poden aspirar a coses més interessants que ser princeses roses.

Edat recomanada: 5 a 12 anys

Crítica: Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

28/02/2017

Carregant tintes gens roses

per Víctor Giralt

“Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?” és una adaptació del llibre homònim de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera. En el guió, també seu, carrega tintes –i no precisament roses- contra els estereotips imposats, essencialment els lligats al gènere.

Durant aquests dies de Carnestoltes amb els quals ha coincidit el muntatge ha saltat a les pàgines d’alguns mitjans l’aclaparadora oferta de disfresses per a nenes sexys (en un aparador madrileny n’hi havia una d’ infermera sexy adreçada a nenes d’ entre 4 i 6 anys !). La reflexió de fons que recull el musical de butxaca dirigit i produït per Paco Mir, per tant, no fa olor de naftalina, ans al contrari.

Ja sabem que encara avui, hom assigna el color rosa o el blau als nounats en funció del gènere. A la Carlota, la protagonista de la història, li va tocar el rosa per partida doble, perquè a més de nena és princesa i, com manen els cànons, la seva missió és esperar el príncep blau de torn. Però la Carlota no hi està pas d’acord, vol viure tota mena d’aventures lluny de la torre d’ivori rosat imposada. I se les empescarà per fer girar la truita a tot plegat, alçant un cant a la llibertat de tria individual.

Dues actrius, la Laura Pau i l’Anna Arena, solvents, fan tots els papers de l’auca: la Carlota, la princesa de piti mini que accepta el seu rol cursi encantada, la reina, el rei, la fada padrina, la funcionària...i trenquen la quarta paret quan convé (per demanar al públic si la princesa ha de seguir sent rosa o no, per exemple). Som davant d’una producció discreta, que es fa petita en un escenari com el del Poliorama (l’escenografia és mínima: un parell de mampares reversibles). Però el debat que genera el guió, les cançons i escenes divertides i sornegueres (com la de la funcionària madrilenya de l’oficina de protocol de les cases reials, que sembla sortida de ‘La família irreal’) fan oblidar aquesta percepció de muntatge de mínims.