Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

informació obra



Intèrprets:
Anna Arena, Laura Pau, Jordi Collet, Gabriela Flores
So:
Àlex Felip
Il·luminació:
Àlex Felip
Escenografia:
Paula Bosch, Teatre Sant Cugat
Composició musical:
Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri, Josep Zapater
Vestuari:
Marc Udina
Producció:
Mosica Mix, S.L., Grappa Teatre
Ajudant de direcció:
Gilbert Bosch
Direcció:
Paco Mir
Sinopsi:

Una princesa rosa no vol ser princesa rosa per molt que li diguin que ha nascut per ser princesa rosa. Aquest fet, insòlit en una monarquia de les de tota la vida, capgira la vida quotidiana de palau fins que la princesa rosa (que no volia ser princesa rosa) aconsegueix convèncer a tothom que els temps han canviat i que les nenes poden aspirar a coses més interessants que ser princeses roses.

Edat recomanada: 5 a 12 anys

Crítica: Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

05/02/2017

La revolució rosa que pretén acabar amb la monarquia carrinclona

per Andreu Sotorra

Aquest any, el Dia Internacional de la Dona —ho és cada 8 de març—, compta amb la presència en la cartellera d'una obra de teatre familiar (Teatre Poliorama) que, sense necessitat d'airejar la pancarta, reuneix tots els requisits per reinvidicar des dels més petits —els espectadors als quals s'adreça— el dret a la igualtat de gènere.

L'autora Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), va publicar l'àlbum il·lustrat «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» el 2010, dins de la col·lecció Trampantojo de Thule Edicions. Des d'aleshores, l'àlbum, del qual és autora tant del text com de les il·lustracions, ha fet un notable recorregut i ella també, ja que ha continuat publicant noves històries en diversos segells editorials.

La versió teatral d'aquest muntatge familiar ha comptat amb l'adaptació de Paco Mir (Tricicle) i sota la producció de Grappa Teatre, s'ha enlairat amb dues intèrprets de pedra picada, Laura Pau i Anna Arena (factoria, entre altres segells escènics, d'El Maldà), que durant una hora recreen a quatre mans i interpretant diversos personatges el conte original de l'àlbum il·lustrat, amb lleugeres modificacions i amb un llenguatge impecable de cap a peus que arriba d'una manera clara i atractiva als espectadors, un tret essencial si tenim en compte que la representació és molt narrativa a pesar que té també un seguit d'escenes ambientades en situacions diverses.(...)

Escenogràficament, el canvi d'ambientació s'aconsegueix amb un joc de paravent il·lustrat, a vegades amb alguna peça mòbil —un calaix d'armari, la poltrona del tron..., com si fossin les solapes mòbils dels àlbums il·lustrats—, multiplicat per quatre que tan aviat és la cambra rosa de la princesa, com el jardí reial, el tron de la cort, o el despatx de protocol d'una experta en reialesa del segle XXI on la fada padrina ha de fer un salt en el temps per demanar consell i que proporciona una de les accions musicals més actuals i divertides a càrrec d'Anna Arena, sobre la cadira lliscant d'oficina de rodes i el joc de telèfons mòbils d'executiva.

Un espectacle en general de ritme àgil —la direcció de Paco Mir i la ajudantia de direcció de Gilbert Bosch no han deixat que s'entretingui més enllà del que és just— amb matisos de color i llum suggerents, que no evadeix el text, com deia, i que l'alterna amb algunes peces musicals, de lletres també narratives i de ritmes molt vius i que tampoc no oblida demanar la participació dels petits espectadors tant a l'hora de fer envolar la fada padrina cap al segle XXI com a l'hora de participar en les votacions com a consell reial per decidir allò que el rei proposa i que ell mateix capgira a la seva voluntat absolutista, sigui quin sigui el resultat de la votació. (...)