Versió teatral, dirigida per Paco Mir i produïda i distribuïda pel Tricicle, de l'obra "¿ Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa?." de Raquel Díaz Reguera.
Cal dir que el clip promocional no fa justícia a l'obra, ja que un va seure a la platea pensant que veuria una obra d'aquelles tan progres i políticament correctes com solen fer-se (moltes vegades, no sempre) per als infants i les famílies. El tema ja el deixa clar el títol.
Inopinadament, quan comença l'obra, t'adones que ets davant d'un treball de direcció i -amb el permís del Paco Mir, que segur que hi té a veure- una extraordinària interpretació de dues actrius joves, coma ara Meritxell Termes i Anna Arenas, que es reparteixen l'iingent quantitat de personatges, masculins i femenins, que surten a l'obra. La primera més que la segona, que amb la princesa protagonista que interpretar, ocupa un espai central en l'argument i el guió.
Gens previsible, l'obra ens explica el despertar d'una nena, com qualsevol altra nena, a la realitat que de vegades, segons on naixem (i sobretot, en quina escala social i amb quin sexe o gènere) ens toca ser alguna cosa concreta vulguem o no, o el que és pitjor, ens està vetat ser allò que volem ser.
Llenguatge molt directe, fàcil identificació d'un ampli espectre d'edats, que van dels pàrvuls fins a les preadolescents, el missatge és clar: de debò que el teu ideal és ser una princesa rosa com la dels contes? Amb un príncep blau? I perdre't tota la resta de coses que t'esperen a la vida, bones i dolentes, que totes t'ensenyen i et fan créixer?
Ah, i algun missatge enverinat sobre la 'alta política', o de com es pot manipular el resultat d'una assemblea o fins i tot d'una votació. Temes tots ells d'una actualitat esfereïdora.
Sorprenent per a mi, i agradable, és que la producció no sigui tan enlluernant que pugui ser un greuge a les molt bones, però a la força modestes, produccions de tantes i tan bones companyies d'espectacles familiars com hi ha al país. Ans tot el contrari, l'escenografia és d'aquelles que les mateixes actrius han de girar per canviar d'escenari, els vestuaris, d'aquells que és evident que s'han fet per a canviar-se ràpid de personatge -algun canvi es fa en escena-... entren i surten dels personatges, fan teatre dins del teatre, trenquen la quarta paret quan convé. Un repertori de recursos propi de qui ha fet molts de 'bolos' a pobles i pobles, escoles i escoletes, i ha de dur un espectacle que no mati de cansament a les actrius, abans de començar la seva feina de debò. Dues actrius, sí, i no en falta cap més, perquè van sobrades de ritme i de talent.
Van venir a la meva memòria paraules de converses sobre què ha de tenir un bon espectacle, on sempre he insistit que un bon guió, una bona direcció i una bona interpretació. I la resta és un afegit, que millor que estigui bé. Però és això, un afegit.
Algun però? Potser sí, que tota la brillant successió de diàlegs i personatges s'acabi quan la princesa aconsegueix vèncer la seva predestinació i poder córrer, jugar, escalar... i no tinguem un tast de les contradiccions que, segur, li esperen darrera la primera batalla guanyada, que no serà la darrera que li caldrà encarar.
Molt i molt recomanable.
