Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

informació obra



Intèrprets:
Anna Arena, Laura Pau, Jordi Collet, Gabriela Flores
So:
Àlex Felip
Il·luminació:
Àlex Felip
Escenografia:
Paula Bosch, Teatre Sant Cugat
Composició musical:
Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri, Josep Zapater
Vestuari:
Marc Udina
Producció:
Mosica Mix, S.L., Grappa Teatre
Ajudant de direcció:
Gilbert Bosch
Direcció:
Paco Mir
Sinopsi:

Una princesa rosa no vol ser princesa rosa per molt que li diguin que ha nascut per ser princesa rosa. Aquest fet, insòlit en una monarquia de les de tota la vida, capgira la vida quotidiana de palau fins que la princesa rosa (que no volia ser princesa rosa) aconsegueix convèncer a tothom que els temps han canviat i que les nenes poden aspirar a coses més interessants que ser princeses roses.

Edat recomanada: 5 a 12 anys

Crítica: Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?

19/02/2017

Visca la República de les decisions pròpies

per Jordi Bordes

Paco Mir aprofita un còmic desenfadat per trinxar tots els tòpics, que ho són, perquè els mecanismes es repeteixen, en el cicle vital. D'entrada, ser una princesa rosa garanteix un lloc de confort i de no massa responsabilitats. Però què passaauan una princesa es rebel·la? que els seus pares, els reis, no saben afrontar-ho, ni tampoc la seva fada principiant. El plantejament és cronològic, clàssic, d'un confliste que va passant pantalles (i escenes) sense que es resolgui fins que és la mateixa protagonista la que pren la paella pel mànec i munta un Sim posi revolucionari. En cap moment és qüestiona la Corona ni la fama del paper maché però els cànons establerts queden prou en entredit. 

Si la princesa planteja trencar amb la tradició, també la posada en escena és divertida, sense complexes i plantejant una divertida metateatralitat: o sigui, que les actrius es canvien de personatge a la vista del públic fent evident el joc del conte il·lustrat a l'escena. La música, sembla quasi olbigatòria: hi juguen però també, si cal, destrossant-la (dissortat prìncep blau que només té una rèplica i ningú li té compassió!). La democràcia és de cartró pedra. Els consellers reials semblen subornables per la reina però la princesa posa tothom a lloc i, soi no ho fes. seria e lpúblic el que es rebel·laria davant de les enganyifes més descarades. 

La vivesa de la princesa contrasta amb la poca empenta de la seva amiga, amb el to afrancessat de la mare i la beneiteria del pare. Ni tant sols la fada, sembla tenir resposta, tot i arribar a compendre l'arrel del conflicte. Genial, la Lupa, cap de protocol que ben bé podria ser també la directora d'una revista del cor, capaç de fer brillar qualseol bateig i arruinar alguna família reial (o una cantant de coples) per amagar ingrssos al fisc, posem per cas.