Hippos

Teatre | Dansa

informació obra



Direcció:
Quim Bigas
Intèrprets:
Albert Garcia, Jordi Gilabert, Maria Mora, Carla Tovias , Akira Yoshida
Composició musical:
Clara Aguilar
So:
Clara Aguilar
Producció:
Zum-Zum Teatre
Vestuari:
Olga Cuito
Autor:
Akira Yoshida
Sinopsi:

En un món on conviuen quotidianament els animals i les persones, ens acostem a uns hipopòtams que agafen el camí del mig. Són persones disfressades i mimetitzades en l'animal que porten a sobre o bé hipopòtams que es busquen dins els individus que hi posen el cos? Acompanyem aquests hipopòtams en un recorregut físic que podria ser una faula, una metàfora, la reflexió preliminar per a una tesi doctoral sobre la humanitat i l'animalitat o bé, senzillament, una proposta per a tots els públics de la qual podem formar part.

Finalista a la categoria d'arts de carrer dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Hippos

07/09/2018

Els hipopòtams ballen, donem-los-hi una oportunitat

per Jordi Bordes

Hippos és una declaració de principis, encara. Perquè la proposta presenta tres hipopòtams ballarins, que semblen ingràvids. El vestuari, inflat d'aire, dóna joc al moviment i fa créixer cada desplaçament. És divertit veure-ho una bona estona. Però, potser perquè el dispositiu genera problemes a resoldre, no es produeix pràcticament la interacció entre els artistes (pràcticament no hi ha una coreografia o una dramatúrgia que ajudi a revelar perquè són tres els personatges i no cinc, per exemple) i tampoc es dóna oportunitat a l'aproximació amb el públic. Que seria el més desitjable. L'obra es va presentar, com a embrió, al Sismògraf, sense vestuari. I la incitació al ball a què els espectadors es moguessin i hi interactuessin era aquest contacte que, ara, queda capat. Al Sismògraf, també hi va haver, precisament la companyia de Didier Théron que van presentar uns personatges inflats en les dues modalitats (Air, fent coreografia en escenari envoltat de públic i Le grand phrase en què ballaven pels carrers estrets, trencaven la quarta paret). 

Zum Zum Teatre ha comptat amb el coreògraf Quim Bigas per muntar una peça que, amb el temps, jugarà a favor de la demanda a la diversitat. D'entrada, cal celebrar aquestes aventures de companyies de teatre familiar que proven d'entrar a nous camps de la mà d'altres professionals. Que els creadors no s'estanquin en allò que dominen i, alhora, que es creïn nous punts de diàleg. Al divertimento de les Girafes de Xirriquiteula (que han voltat per tot el món amb uns animals sobre quatre xanques i llarg coll passejant entre el públic), aquests Hippos li sumen una intencionalitat ben recomanable. Hi ha el clam del personatge que reclama "que el deixin ser". La societat talla moltes possibilitats als que necessiten expressar-se de forma diferent a les convencions socials. I aquests hipopòtams, quasi ingràvids, denuncien aquesta imposició. La peça, forçosament, creixerà amb la interacció. Si no pot ser (per raons tècniques) amb els espectadors, que sigui com a mínim entre els propis personatges.