Que un text brillant, una traducció perfecta, un actor incommensurable i un exquisit treball tècnic coincideixin en un mateix espectacle és tant enormement improbable que, quan es dona, el teatre s’eleva a la categoria de miracle i porta els espectadors a un nivell de catarsi superior. Perdoneu aquest atac hiperbòlic, però és l’única manera d’explicar amb justícia fidedigna el que passa a Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), un text de l’uruguaià Gabriel Calderón protagonitzat per Joan Carreras que es va estrenar al Temporada Alta 2020 i que ara recala a l’Espai Lliure del Teatre Lliure en el que hauria de ser la primera parada d’una gira extensíssima per tot arreu.
Espòiler: la funció a la qual assistiu —si trobeu entrades perquè, espòiler, amb tota probabilitat s’exhauriran— acabarà amb els espectadors, vosaltres mateixos, dempeus aplaudint aquesta amalgama perfecta de text, escenotècnia i interpretació. Ja sabíem que Joan Carreras era un monstre (teatral), però ara sabem que, a més, és un monstre invencible, capaç d’afrontar un monòleg d’una altíssima complexitat interpretativa sense ni una petita, ínfima o misèrrima fissura. Solvència absoluta.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) és una reeixida relectura del Ricard III de Shakespeare, el personatge més malvat de la història de la dramatúrgia que, aquí, es va apoderant d’un actor que pretén interpretar-lo. Aquesta possessió progressiva li permet a Gabriel Calderón construir una sòlida reflexió sobre el poder, la vanitat, la mediocritat i, per damunt de tot, el teatre com a catalitzador de la condició humana. I tot plegat amanit amb tres monòlegs manllevats directament del text del bard que Carreras converteix en tres lliçonarres de teatre que caldria passar en bucle a l’Institut del Teatre.
El text —aquí en una novament extraordinària traducció de Joan Sellent— és una perla per a actors amb talent. Però, tornem-ho a dir, Carreras el porta a un nivell sublim, de forma que es fa difícil concebre’l interpretat per algú altre, que és el màxim que se li pot dir a un intèrpret. En definitiva, el text és bo, però Carreras el fa millor.
I, per si fos poc, aquesta extraordinària coincidència entre una gran obra i un actor estratosfèric es serveix en un entorn que la retroalimenta. L’escenografia reflecteix brillantment els diferents plans del text, la il·luminació, l’espai sonor i la caracterització el subratllen oportunament i creen un entorn en el que Carreras pot desplegar les seves virtuts amb tota la magnificència que l’ocasió mereix.
Un autèntic miracle escènic d’aquells que es donen molt poques vegades i que, tot sigui dit de passada, necessiten d’un sistema teatral preparat per portar-los més enllà d’una estrena al Temporada Alta i d’una minitemporadeta de tres setmanes a l’Espai Lliure.
