Ja era hora! Finalment, la vida t’ha donat la gran oportunitat que t’has merescut des de sempre, per tal de deixar ben palés el teu talent! Però com molt bé saben els més pèrfids reis shakesperians ( i en Ricard III és es dubte el pitjor de tots , i el que menys temptat se sent mai d’experimentar el més mínim sentiment de culpa davant les seves malifetes letals ) , quan aconsegueixes el poder que tant ambicionaves, és quan realment comença la pitjor tortura. Tornant al tercer Ricard: ell ha traït a tort i a dret sense gastar maníes , ha entabanat a tothom a qui tenia al seu voltant actuant a dojo i fingint una modestia i uns manipuladors bons sentiments fraternals que ni de lluny experimentava, i ha matat sense donar-li més voltes a qualsevol que suposés alguna mena d’obstacle a les seves ambicions, criatures incloses. I ara que ja seu al tron després de tants esforços, enlloc de poder quedar-se tranquil i descansat, se n’adona per complert de la fragilitat de la seva posició: si vol seguir mantenint el cul segut en aquest tron, haurà de seguir traint i matant sense treva.
Doncs , el que val per a un rei, val per a un actor. Un actor com ara aquest tal Joan (Carreras, per a més detalls) que ha vist per fi compensats els anys que s’ha passat interpretant secundaris a les obres grans, o protagonitzant de tant en tant una gran mediocritat d’aquelles que no donen cap mena de prestigi. I ara, finalment, un director d’aquests que estan de moda, li ha ofert la possibilitat d’interpretar “Ricard III” dins d’una producció d’aquelles que fan patxoca. Però després d’interpretar amb falsa modestia tots els exercicis de humilitat que cal exercitar en ocasions així (allò de “no sé si podré estar a l’altura de tan gran responsabilitat”… etc… etc), ha començat a experimentar amb angoixa la ràbia que dona saber que ets el millor, però que estàs envoltat de mediocritats que et poden posar pals a la roda a l’hora de mostrar tot l’esplendor del teu art interpretatiu. És ben fàcil ,que un company d’escena o un director que s’ho té molt cregut però que va curt d’idees, ensorri aquell gran moment que et permetria demostrar fins a quin punt coneixes tot l’entrellat del teu personatge!. Especialment, si tenim en compte que ni la resta de la companyia ni el mateix públic, llegeix ja res de res. Bé: potser tu tampoc ho fas. Però saps com esmentar a temps una cita més o menys erudita per tal d’ocultar-ho, i de demostrar el teu profund coneixement de l’obra que tens entre mans. I amb tots aquest inconvenients de per mig , com pots seure a gust al teu tron interpretatiu?
Però qui sí es pot sentir ben tranquil en aquest sentit, és aquest altre Joan Carreras que dona vida al Joan Carreras del text signat i dirigit per un Gabriel Calderón també en estat de gràcia. Que Carreras és un fantàstic actor, ho sabem des de fa molts anys. Però si algú encara no ho sabia, en tindrà prou amb aquest memorable monòleg per sortir-ne de dubtes. Convertit en un monàrquic porc senglar ( el mètode interpretatiu de l’actor al qual interpreta, passa per vestir cada personatge amb la pell d’un animal concret) , en Joan -pletòric- desplega davant nostra tota la seva ambició sense límits, tot demostrant que les seves dots manipulatives estan a l’alçada del rei al qual dona vida, Però demostrant-nos alhora que darrera tanta supèrbia no exempta de inseguretat encoberta i autodestructiva , hi ha molta passió teatral, i un bon coneixement de tots els ets i uts associats al seu ofici. I el l text de Calderón – inapel·lablement divertit, intel·ligent, agut, ple d’apunts irònics , brillant fins a dir prou- li permetrà exhibir arrauxadament aquesta passió per l’ofici… encara que la seva ambició mal calculada el condemni a quedar-se més sol que un mussol intentant controlar la mecànica d’un escenari que definitivament, se li escapa de les mans.
