Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)

Teatre

informació obra


Autoria:
Gabriel Calderón
Direcció:
Gabriel Calderón
Intèrprets:
Joan Carreras
Sinopsi:

Un actor s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de Shakespeare. Ha fet des de sempre papers secundaris i pensa que es mereix aquesta oportunitat. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. A mesura que les seves històries de vida s’entrellacen, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta. Un monòleg servit per Joan Carreras i escrit per Gabriel Calderón, un dels autors i directors uruguaians de més renom internacional. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)

28/09/2023

Quan l’intèrpret i el personatge són igual de meravellosament insuportables

per Judit Martínez Gili

Algú podria haver decidit fer una conferència performativa sobre Ricard III i la seva profunditat i matisos, però no. Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) és el retrat d’un personatge en certa manera igual de grotesc i agre que Ricard III. Ell, una perla amb descafeïnada trajectòria entre els intèrprets de teatre de text, comparteix amb la seva audiència involuntària el dia a dia d’un procés d’assajos accidentant mentre elucubra, divaga i parloteja sobre els serrells de l’obra i dels personatges de Shakespeare. Resulta que ha estat seleccionat com a actor principal per una gran producció de Ricard III, i talment sembla que, a base de conflictes d’ego, de tot plegat n’hagi quedat aquest monòleg desmanegat i precari. És doncs, un retrat burlesc de les entranyes del teatre, els tòpics, els perfils, les manies i les picabaralles habituals entre caixes. I al mateix temps és el tutorial sobre Ricard III que ningú hauria buscat a internet.

Història d’un senglar reuneix diversos atributs que el converteixen en un espectacle de molta qualitat. La proposta dramàtica es guia per un joc metateatral d’entrar i sortir de l’exposició d’aquest senyor llefiscós, amb viatges al text original intercalats amb un desballestament progressiu de la integritat de tot plegat. L’espai escènic de Laura Clos, el disseny de llums de Ganecha Gil i el vestuari de Sergi Corbera permeten dibuixar el patetisme d’un personatge que per avarícia s’ha quedat sol, i a més demostren que no calen grans formats per fer-ho. Joan Carreras, en el dibuix d’un actor en minúscula, aporta l’energia, fisicalitat i precisió necessàries per oferir al públic la decadència d’algú que quan obre la boca s’assembla cada vegada més al seu pitjor malson. Es veu que és força comú, això que els intèrprets s’acamaleonitzin amb els personatges que interpreten. El que és singular és el fet que el públic arribem a ser capaços de tolerar, divertir-nos i, fins i tot, estimar una mica un especímen com aquest. Segurament és gràcies a la barreja de bons ingredients que han fet de l’obra un èxit: l’estètica tan a mida, el text amb el seu ritme àgil, farcit d’humor condescendent, la barreja d’informalitat amb discursos erudits i, especialment, una gran interpretació.