No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció.
L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”.
L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics.
Tampoc no acabes de saber si l'actor de ficció és humà o potser és una reencarnació del porc senglar blanc, que és la figura heràldica de la casa de York. El senglar —avui gairebé una espècie urbana sisplau per força— defuig l'atac i s'amaga si et troba pel mig del bosc —o per la Diagonal de Barcelona!, però es converteix en un salvatge quan se sent malferit. Aquesta és la transformació que fa l'actor que interpreta Joan Carreras: no ataca a tort i a dret perquè tingui ganes de sang sinó perquè se sent ferit en l'ànima.
Joan Carreras passa del discurs més elevat al més quotidià. Del drama a l'humor. De les reines que envolten Ricard III a l'actor “perepunyetes” que exigeix al tècnic que la il·luminació sigui més suau o que l'amoïna el volum de la banda sonora del muntage. De l'actor que se sent poderós dins la cuirassa de Ricard III a l'actor que se sent esgotat perquè a la sala on actua no funciona prou bé l'aire condicionat, la temperatura ha pujat sobtadament i, a més, aquell dia ha fet funció doble —una pèrdua de les antigues reivindicacions professionals del sector guanyades a pols.
Tot això, esclar, afegit al fet que el monòleg de Gabriel Calderón —hi ajuda molt també la versió catalana que n'ha fet Joan Sellent— burxa en el clàssic per fer-lo arribar als espectadors actuals amb naturalitat perquè potser tenen els mateixos problemes que els personatges de Shakespeare i a la vegada per dir als espectadors “intel·ligents” i també als “col·legues d'ofici” com cal interpretar-los al llarg del temps. Que n'aprenguin!, que diria aquell. Primer llegiu, sembla que repti a tothom, espectadors inclosos, i després veniu a veure'm.
Escenogràficament, el muntatge juga a favor de la interpretació i Joan Carreras té tot l'utillatge imprescindible per poder respirar de l'energia que desprèn durant el discurs. Que si cara blanca enfarinada, que si el vestit de vint-i-un botó, que si les gruixudes sogues de la tramoia —¿per penjar-s'hi o per penjar-hi algú? Que si la gorgera escarolada ben posada al voltant del coll per sentir-se més en la pell del personatge. Que si tot plegat depenia d'una subvenció que no arriba —quina metàfora tant del segle XXI! I al final, la desesperació de qui se sent arruïnat i moralment enfonsat: “El meu regne per un espectador intel·ligent!”. (...)
