Històries d'Istanbul

informació obra



Traducció:
Carles Batlle
Intèrprets:
Mercè Arànega, Jordi Martínez, Carles Gilabert, Magda Puig, Francesc Ferrer, Elena Fortuny
Composició musical:
Nuu
Escenografia:
Adrià Pinar
Ajudant de direcció:
Andreu Martínez
Producció:
Carles Manrique, Velvet Events
Companyia:
Cia. Ignífuga
Direcció:
Pau Masaló
Autor:
Concha Milla
Dramatúrgia:
Concha Milla
Sinopsi:

El muntatge es basa en l'obra de Yesim Özsoy, actriu, directora i dramaturga turca que és fundadora i directora artística del Galata Perform d'Istanbul. Partint dels meddahlik, una forma d'art dramàtic turc que interpretava un únic actor i prenent com a estructura un ritme de la música clàssica otomana, el ritme aksak, el muntatge mostra un mosaic de personatges que ens parlen d'ells mateixos, del lloc on viuen i el que això comporta. Aquest lloc és Istanbul, una ciutat on es barregen i s'enfronten maneres diverses d'entendre la política, la religió, la tradició, l’amor, el patriotisme i en definitiva la vida. Avui més que mai és una ciutat on s'agrupen milions d'anhels en trànsit, molts dels quals, com els dels nostres personatges, són retinguts per raons diverses. Una ciutat decisiva per obrir o tancar les portes d’Europa tant per als qui n’entren com per als qui en surten. Istanbul esdevé així un territori en ebullició dins d’un estat en perpètua agitació. Una agitació i una sensibilitat que queda reflectida i es fa palesa a través del testimoni d’aquests dotze personatges. L'espai sonor va a càrrec del Grup de Música Nuu, dedicat a donar un aire personal i electrònic a tota la música de l’espectacle, tant la de caràcter tradicional com la de caràcter més contemporani. 

Crítica: Històries d'Istanbul

19/07/2017

Carles Batlle s'apropa a aquestes històries amb un repartiment irregular i sense trobar la forma de donar-li força al conjunt

per Ramon Oliver

Sis intèrprets. Dotze personatges. Un grapat de petites històries o d’apunts de històries, més o menys englobades en dos grups familiars més o menys interconnectats. I un mateix paisatge: el de la ciutat d’Istanbul. El que vol dir que dins d’aquestes històries i d’aquests personatges , ens hi trobarem perfils recognoscibles a qualsevol altre paisatge urbà del món. Però alhora, que en moltes d’aquestes històries i personatges, es fa evident aquella petjada que només et pots trobar a la enlluernadora ciutat turca que Yesim Ozsoy vol reflectir al seu text. O ho vol fer – explica l’autora- tot partint de la tradició dels espectacles “meddah” , que es representaven antigament pels cafès de Turquia, i en els quals un únic intèrpret  (actor i cantant alhora) es transformava en els més variats personatges fent us només de la seva capacitat per adoptar veus i fisonomies ben diferents.

Però aquestes històries – d’altra banda, d’interès desigual i desenvolupament irregular- queden notablement desdibuixades, en el marc de l’espectacle dirigit per Carles Batlle. Un espectacle diria que , ara mateix,un xic  mancat d’assajos. Això, encara té remei. Però el que potser ja no en tingui tant, és l’evidència dels  notables desnivells interpretatius que es fan visibles al llarg de la representació: amb la classe habitual que Mercè Aránega li dóna a tot allò que interpreta, no en hi ha prou per salvar un muntatge.  I aquí , ni estan ben resoltes les transicions que els actors i les actrius realitzen a cavall entre les dues personalitats que els hi toca assumir, ni s’eviten alguns histrionismes notablement fora de lloc , ni s’acaben  d’articular les diferents narracions que conflueixen en un espai escènic també ben poc atmosfèric: malgrat les projeccions, aquí costa sentir el pols d’Istanbul. I costa també, enganxar-te al que Ozsoy i Batlle ens intenten explicar.