I només jo vaig escapar-ne

informació obra



Autor:
Caryl Churchill
Direcció:
Magda Puyo
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
cube.bz
Sinopsi:

La Sally, la Vi i la Lena fan petar la xerrada assegudes al jardí mentre prenen el te. La senyora Jarrett ve del carrer i s’afegeix a la reunió. Totes quatre han fet o ratllen la setantena. Enraonen fins que senyora Jarret pren la paraula i els parla d’uns fets apocalíptics. El patró de conversa es repeteix i es repeteix fins desembocar en les confessions més íntimes i les pors de cadascuna. 

 

La directora Magda Puyo s’endinsa en l’univers de Caryl Churchill, una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa, amb aquesta peça estrenada l’any 2016 al Royal Court de Londres. Una visió de com la catàstrofe pot entrar –o no– en les nostres bombolles socials, avui més viva que mai i interpretada per quatre grans bèsties de l’escena.

Crítica: I només jo vaig escapar-ne

01/06/2021

El gat que anuncia les trompetes de l'apocalipsi

per Ramon Oliver

Ja és ben veritat que , sovint, entre els autors britànics més dispars t’hi pots trobar aquella mena de “touch” comú que deixa ben paleses les arrels culturals comunes. Casualment, fa no res, Imma Colomer i Lurdes Barba compartien ja repartiment , convertides en dues “Talking Heads” d’Alan Bennett, un també magnífic escriptor situat a considerable distància de l’estil que caracteritza el teatre de Caryl Churchill. Que és un estil definit sovint com a críptic, ple de presagis de desastre imminent i imatges d’un futur distòpic capaç de glaçar-te la sang , farcit de converses entretallades en les quals les frases poden quedar a mig fer i la interlocució es presenta com a miratge d’un diàleg impossible. Un estil que tendeix a resultar inquietant, encara que estigui recorregut alhora per rampells d’aquell humor també tan “british” en el qual l’absurd i l’extravagància es presenten, senzillament, com a complements inseparables de l’aparent placidesa dels rituals quotidians més genuïns i tranquil·litzadors. I entre aquests rituals, no en hi ha cap altre de tan britànic com l’hora del te, compartida en el cas de la molt potent obra de Churchill que ara arriba al Lliure –la més recent seva, estrenada a l’emblemàtic Royal Court de Londres l’any 2016- entre unes quantes velles amigues.

Aquestes dones de més de 70 anys – l’autora remarca aquesta condició-, i les dones madures de l’obra de Bennett abans esmentada, pertanyen a mons creatius diferents . Però hi pots identificar en elles solituds, mancances i passats, certament recognoscibles a gairebé qualsevol indret del món occidental, però marcats alhora pel mateix pòsit de cultura britànica que porta a que aquestes frases entretallades del grup, no es trobin massa lluny - per exemple- dels llegendaris silencis de Harold Pinter. I aquí tenim a un altre gegant anglès que sempre va tenir molt clar fins a quin punt la tradició literària i el bagatge cultural britànic , formaven part inseparable d’aquell teatre seu, altrament jutjat com a ben renovador i poc convencional. 

Doncs, ja que som a l’hora del te, tampoc no costa gaire recordar que potser en realitat, sempre som a l’hora del te. Això li diu el Barreter Boig a l’Alícia, quan aquesta entra a un país de les meravelles en el qual , arribada l’hora de la pausa, el te sempre te’l trobes servit a taula. Això, mentre el gat de Cheshire ens regala un d’aquells somriures seus que mai saps si són somriures de complicitat o somriures enganyosos que et faran caure en un parany. Quelcom que la Sally interpretada per Vicky Peña sap molt bé: a ella no  hi ha cap gat de Cheshire que la pugui confondre, perquè ha desenvolupat una fòbia als felins domèstics d’aquelles que porten a veure l’amenaçadora presència d’un gat allà on ningú més la detectaria. Pel quer fa a la Lena de Muntsa Alcañiz, ella prou problemes te amb enfrontar-se a la depressiva agorafòbia que pràcticament no li permet posar un peu fora de casa, com per a preocupar-se de si es pot trobar un gatet pel camí, un cop es decideixi a fer-ho. I cap gat té urpes prou esmolades com per a poder esgarrapar de la forma com ho fa el dolorós record d’haver matat algú , com molt bé sap la Sally de Lurdes Barba. Fins i tot , encara que aquest “algú”, s’hagués guanyat a pols el seu tràgic final. Tot això ho comprovarà – compartint el te, però a una certa distància- la Senyora Jarret d’Imma Colomer, que a l’iniciar-se l’obra, es fica en aquesta plàcida tarda de te d’una forma que a mi, em recorda també una mica a aquella amb la qual l’Alícia arriba a seure en aquella altre taula en la qual , sempre sembla ser l’hora del te infinit- l’hora del te infinit . Cal dir que també Churchill insisteix en el fet que aquesta estiuenca tarda de te que estem veient, malgrat semblar concentrar-se en una única jornada, en realitat es desenvolupa al llarg d’un indeterminat número de tardes de te. El cas és que, a l’inici de l’obra, La senyora Jarret ens parla des de fora del jardí on es reuneixen les amigues , observant des del carrer la porta oberta ( també molt lewiscarrolliana) que convida a ficar-se a la reunió. I serà alhora ella qui, entre els monòlegs i les converses de les seves companyes, s’aparti de tant en tant d’aquest espai que l’escenografia de Pep Duran ha transformat en una mena de mur vegetal tan irreal com poc tranquil·litzador . I des d’aquest apart, ens ofereixi – gairebé com una Cassandra que no sabem si en realitat ens està parlant des del passat o des del futur- unes visions apocalíptiques tremendament esferidores ( tot i que tampoc mancades d’un cert humor , donada la seva desmesura). Churchill, aconsegueix així crear un fascinant espai dramatúrgic en el qual , les dues bifurcacions del text es retroalimenten amb una notable voracitat creativa. L’apocalipsi universal que evidentment ha canviat el rumb de la humanitat ( això, suposant que en resti alguna cosa de la humanitat) i l’apocalipsi quotidià i diari d’aquestes dones que ni prenent el te poden oblidar-se del seu esquinçament interior. Que no poden oblidar que el món n’està ple de gats. I que posar el peu al carrer implica exposar-se a ser engolit per l’abisme de l’angoixa. I que ni les més justificades raons poden aconseguir que matar algú no es converteixi en la culpa que arrossegaràs tota la vida. Diria que la veu d’aquestes dones, hagués ressonat més intensament des d’un espai més íntim: les seves paraules i les seves profecies , haguessin encaixat millor – posem pel cas- a una sala com ara la del Lliure de Gràcia , que ficada a les monumentals dimensions de la Puigserver. Tot i així, el seu magnífic quartet d’actrius i la ben controlada direcció de Magda Puyo, aconsegueixen que la punyent i sempre un xic enigmàtica escriptura de l’autora de “Top Girls”, “Lluny” o “Una còpia”, t’acabi calant d’aquella forma com et pot calar una pluja nuclear després d’un desastre sense pal·liatius: quan acabes de prendre’t el te, ja has fet massa tard.