I només jo vaig escapar-ne

informació obra



Autor:
Caryl Churchill
Direcció:
Magda Puyo
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
cube.bz
Sinopsi:

La Sally, la Vi i la Lena fan petar la xerrada assegudes al jardí mentre prenen el te. La senyora Jarrett ve del carrer i s’afegeix a la reunió. Totes quatre han fet o ratllen la setantena. Enraonen fins que senyora Jarret pren la paraula i els parla d’uns fets apocalíptics. El patró de conversa es repeteix i es repeteix fins desembocar en les confessions més íntimes i les pors de cadascuna. 

 

La directora Magda Puyo s’endinsa en l’univers de Caryl Churchill, una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa, amb aquesta peça estrenada l’any 2016 al Royal Court de Londres. Una visió de com la catàstrofe pot entrar –o no– en les nostres bombolles socials, avui més viva que mai i interpretada per quatre grans bèsties de l’escena.

Crítica: I només jo vaig escapar-ne

09/06/2021

Elles quatre s'entenen i ballen soles

per Andreu Sotorra

Una no és gens amiga dels felins. A una altra se li ha escapat la mà amb el seu marit i l'ha enviat a l'altre barri. Una altra viu en un estat de depressió com si hagués estat confinada durant un segle. Una altra ho veu lúcidament tot negre. I, malgrat tot, les quatre nobles dames que ratllen la setantena i que protagonitzen l'obra més recent de Caryl Churchill (Londres, 1938) són capaces d'espantar els mals que les assetgen ballant i cantant en un estat febril de retorn a l'estadi juvenil.

Aquí, Magda Puyo, la directora del muntatge, va donar màniga ampla i va deixar triar a les actrius les peces musicals que més els evocaven aquesta època passada. I per majoria van guanyar «Volare», que canten a cappella, i «Waterloo», aquesta dels Abba, amb ball inclòs, sota l'astorada mirada, segurament, de la compositora Clara Peya que manté el ritme de la banda sonora seva original una mica intrigant durant tota la trama.

Una conversa entre quatre dames que hauria pogut durar hores però que l'autora Caryl Churchill —que el 2016 va estrenar aquesta obra quan tenia 79 anys— pensa que ja n'hi ha prou amb seixanta minuts per dir tot el que vol dir i per fer-ho amb la força que ho fa.

Les converses més enriquidores són les que sembla que no diguin res. Aquelles converses amb frases trencades, superposades una damunt l'altre, mentre es pren el te de rigor o simplement es pren la fresca. Perquè a la fresca d'un jardí també es poden cridar a sometent els genets de l'apocalipsi. I els genets de l'apocalipsi arriben quan el món se'n va en orris i, si hi hagués bitllet d'anada sense tornada, potser seria millor emigrar a Mart.

¿Caryl Churchill és una visionària? Potser sí. Si bé les profecies sobre plagues, desastres ecològics i catàstrofes han amenaçat sempre el món, que es parli d'un virus pandèmic i que es parli de mascaretes quan la platea continua separada i emmascarada, o que es faci al·lusió a l'extrema dreta i la reviscoladas del feixisme o que es parli de la violència de gènere té un cert aire de mirada visionària.

Tota la companyia ha abocat el seu savoir faire perquè una obra que es podria considerar de sala petita i espai més íntim agafi un deix intens en una sala gran. L'espai escènic, gairebé despullat, però hi ha jardí i hi ha cadires. El vestuari, auster, però hi ha elegància. La il·luminació suau, però hi ha efectisme.

Tres de les protagonistes ja fa estona que la fan petar al jardí quan apareix la quarta, l'alter ego segurament de l'autora. Es cola a la conversa del jardí. I és aleshores quan, amb les seves sentències, el món es va fent petit i l'apocalipsi cau sobre la tertúlia.

La conversa, més que estructurada en clau de diàleg, es desevolupa en clau de monòleg compartit. I els mals de tot el món són exposats a vegades amb frases mig surrealistes que juguen més amb allò que no diuen que amb allò que potser voldrien dir.

Si la humanitat s'ha d'acabar, que almenys s'acabi amb gràcia, un polsim d'ironia i una mica d'humor, si pot ser, uns trets que la direcció escènica de Magda Puyo ha accentuat encertadament tenint en compte que comptava amb quatre diamants en brut (Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña) que, malgrat la seva extensa i reconeguda trajectòria, encara guarden molt de cristall per continuar fent brillar. (...)