I només jo vaig escapar-ne

Teatre

informació obra


Autoria:
Caryl Churchill
Direcció:
Magda Puyo
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
cube.bz
Sinopsi:

La Sally, la Vi i la Lena fan petar la xerrada assegudes al jardí mentre prenen el te. La senyora Jarrett ve del carrer i s’afegeix a la reunió. Totes quatre han fet o ratllen la setantena. Enraonen fins que senyora Jarret pren la paraula i els parla d’uns fets apocalíptics. El patró de conversa es repeteix i es repeteix fins desembocar en les confessions més íntimes i les pors de cadascuna. 

 

La directora Magda Puyo s’endinsa en l’univers de Caryl Churchill, una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa, amb aquesta peça estrenada l’any 2016 al Royal Court de Londres. Una visió de com la catàstrofe pot entrar –o no– en les nostres bombolles socials, avui més viva que mai i interpretada per quatre grans bèsties de l’escena.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: I només jo vaig escapar-ne

28/05/2021

L'apocalipsi, segons Churchill

per Pep Vila

Doncs sí, l'apocalipsi: avís per a navegants (bé, ja no calen avisos, la profecía s'ha complert). Sí, perquè aquesta dramaturga anglesa va escriure l'obra el 2016 i si aleshores hagués jugat a la lotería, ara seria milionària, per què les encerta totes.

A veure: parla d'una certa pandèmia que vindrà, d'unes mascaretes de colors, també parla de l'extrema dreta, de la violència de gènere....bé qui ho anuncia és la exquisida senyora Jarred (Imma Colomer), que d'alguna manera es presenta a sacsejar una conversa trivial entre tres amigues (Peña-Barba-Alcañiz). O potser la conversa no és tan trivial. O potser el que fan és amagar les seves pors però la Jarred les activa i d'aquelles goles surt un crit: "Ràbia, ràbia, ràbia!". Totes a una, una unió que mostra també que aquestes quatre grans actrius s'ho han passat molt bé, i amb elles la directora Magda Puyo.

Si l'aneu a veure, oblideu.vos de la relaxació a la butaca, ans al contrari. Us moureu, pensareu, us posareu nerviosos, perquè la Churchill no ho dona mastegat. I si heu de mastegar alguna cosa serà agafar l'obra com una ceba i li anireu treient capes: alguna us divertirà, altre us deixarà indiferents, altre us emocionarà, i una altre us farà viure un gran moment teatral, com ara quan totes es deixen anar i es posen a cantar. Inoblidable.

Tot plegat intimista, però també irònica i preocupant, només quatre grans actrius podien donar vida i potser esperança a un espectacle tan apocalíptic com premonitori.