I només jo vaig escapar-ne

informació obra



Autor:
Caryl Churchill
Direcció:
Magda Puyo
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
cube.bz
Sinopsi:

La Sally, la Vi i la Lena fan petar la xerrada assegudes al jardí mentre prenen el te. La senyora Jarrett ve del carrer i s’afegeix a la reunió. Totes quatre han fet o ratllen la setantena. Enraonen fins que senyora Jarret pren la paraula i els parla d’uns fets apocalíptics. El patró de conversa es repeteix i es repeteix fins desembocar en les confessions més íntimes i les pors de cadascuna. 

 

La directora Magda Puyo s’endinsa en l’univers de Caryl Churchill, una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa, amb aquesta peça estrenada l’any 2016 al Royal Court de Londres. Una visió de com la catàstrofe pot entrar –o no– en les nostres bombolles socials, avui més viva que mai i interpretada per quatre grans bèsties de l’escena.

Crítica: I només jo vaig escapar-ne

04/06/2021

LES QUATRE AMAZONES DE L’APOCALIPSI

per Francesc Massip

Quatre dones venerables prenen el te al jardí de casa mentre descabdellen una conversa quotidiana que s’enfila i bifurca en diversos brancs per mostrar-nos llambregades de les peripècies de cadascuna. Boquegen en un aire aviciat per la imminència de la fi del món, en una xurriacada apocalíptica. Malgrat la suspensió de la temporalitat -evocadora del "temps retornat" del món beckettià-, la seva íntima correspondència amb la crisi epidemiològica actual resulta un "xoc de reconeixement" que ens imbueix, lluny de la desesperació paralitzant de la catàstrofe total, a reorientar-nos a partir del relat.

La distopia apocalíptica de Churchill fa emergir el clamor tel·lúric d'allò impensable i articula la remor estrident d'una "ràbia terrible", mentre, com escriu ma neboda Alba Knijff amb qui comparteixo a quatre mans el comentari, esquerda la gramàtica del tecnopatriarcat modern a fi d'albirar horitzons alternatius per a un món que està morint i renaixent al mateix temps.

 Caryl Churchill recús el macro-relat del defalliment universal amb les angoixes i fòbies que traspuen l'experiència torturada de les quatres ancianes. Les encarnen amb una veritat colpidora, un quartet de referència del teatre català contemporani: Imma Colomer, que enfila els monòlegs més narratius que esdevenen portantveus de l’autora, Vicky Peña, l’amfitriona que tot ho descabdella en positiu, Muntsa Alcañiz, atrapada en la por a sortir de casa, en una trencallosa agorafòbia, Lurdes Barba, que no pot amagar el crim en defensa pròpia contra un marit abusador. Són actrius d’un aclaparador poder de convicció, malgrat l’esfumat entretallament de la conversa. Una direcció delicada i fèrria condueix l’espectacle amb vivacitat i urc, en el marc d’una escenografia de Pep Duran que evoca un tapís mironià, alhora mur vegetal i tricot femení, amb un tall que en remet al desballestament de l’ecosistema i l’implacable contagi del virus incessant.