Txèkhov a Les tres germanes, com a la resta de les seves obres, retrata un instant de la vida d'Olga, Maixa i Irina. Captura, com fa la fotografia segons Roland Barthes, una experiència en concret però la seva vida continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res. Christiane Jatahy parteix d’aquesta imatge que repeteix mecànicament allò que mai podrà repetir-se existencialment (el subjecte morirà) i desenvolupa un altre discurs, més proper a la seva trajectòria. Així doncs, a I si elles marxessin a Moscou? el futur és el cinema i, per aquests espectadors, el teatre representa el passat. El present, doncs, no és res més que una tènue línia.
Des del 2004 Jatahy va començar a experimentar amb la frontera entre realitat i ficció per esbrinar com podia treballar la mirada de l’espectador a partir de la idea del cine. “Què és la realitat? Fins on arriba la ficció que creem?” es pregunta Maixa al final de l’espectacle. Si bé el cinematògraf augmenta la impressió de realitat de la fotografia, el trencament constant de la quarta paret i, sobretot, la veritat i naturalitat escènica que transmeten les actrius obliga a l’espectador a qüestionar la seva pròpia mirada i pensar que el succeïx davant seu és més realitat que representació. Una pregunta que es fan, alhora, el públic de la sala veïna, la de cinema, gràcies al joc entre profunditat de camp (que té una estructura més realista) i primeríssims primers plans. Així doncs, què és realitat i què és ficció?
És en el cinema, de fet, on entenem que la forma no es menja el fons i que, per tant, el joc cinema-teatre no traeix en cap moment l’essència de Les tres germanes. Si en la representació trobàvem a Txèkhov ja cap al final i, sobretot en les fantàstiques Isabel Teixera, Stella Rabello i Julia Bernat, la pel·lícula se centra totalment en el drama de les Prozorova. De fet l’espectador, gràcies a la posició inicial de la càmera darrere la finestra, comença sentint-se com un vouyer. Una sensació que no abandona pràcticament en tota la pel·lícula. Aquí, però, no hi ha tanta dependència de l’home com en l’original i la necessitat de canvi de les germanes varia segons l’edat. La Irina, amb els seus 20 anys, encara creu que les coses poden canviar, la Maixa (aquí Maria) necessita canviar i per l’Olga, en canvi, Moscou no és més que un joc, un somni impossible que la realitat s’encarrega de trepitjar una vegada i una altra.
Christiane Jatahy, doncs, ha fet el que sovint sembla impossible: deconstruir Les tres germanes i trobar a Txèkhov a través del seu llenguatge, el joc entre cinema i teatre. I si elles marxessin a Moscou? no és teatre ni és cinema, és la suma de les dues visions. Un exercici que obliga a l’espectador a ser més actiu i qüestionar la realitat que l’envolta.
