I si elles marxessin a Moscou?

informació obra



Dramatúrgia:
Christiane Jatahy, a partir de Les tres germanes , d’Anton Txékhov
Companyia:
Cia. Vértice de Teatro
Autor:
Anton Txékhov
Intèrprets:
Isabel Teixeira, Julia Bernat, Stella Rabello
Escenografia:
Christiane Jatahy, Marcelo Lipiani
Vestuari:
Antonio Medeiros, Tatiana Rodrigues
Composició musical:
Domenico Lancellotti
Il·luminació:
Paul Camacho, Alessandro Boschini
Producció:
Cia Vertice de Teatro, Le Centquatre-Paris, Festival Temps d’images, Zürcher Theatre Sepktakel
Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Sinopsi:

Si fa un any Strindberg es multiplicava en teatre i cinema de la mà de Christiane Jatahy, ara és a través de Les tres germanes de Txékhov que la directora brasilera aborda els temps que vivim. Teatre i cinema en paral·lel, dues funcions simultànies, dos llenguatges amb regles pròpies, dues lectures al servei dels temps llargs del dramaturg rus i dels dubtes de tres germanes que somnien anar a Moscou. Triem sessió (o vegem l’obra dos dies: la peça teatral i la pel·lícula) per acompanyar aquestes tres germanes en stand by permanent, nàufragues de la utopia, exiliades de si mateixes.

Crítica: I si elles marxessin a Moscou?

22/09/2014

Jatahy domina el ritme i les emocions en una versió desenfadada de Txèkhov

per Jordi Bordes

Pau Miró va transformar el trist Oncle Vània amb un Happy hour, al 2004. Daniel Veronese és un habitual de fer traslacions al món urbà (amb uns actors que semblen ells mateixos més que reposndre als impulsos d'un personatge). Christiane Jatahy, ara, xucla la fusteria teatral de Les tres germanes per reflexionar sobre el desig, la utopia, la il·lusió de tres germanes d'edats prou diferenciades per mostrar una paleta de colors ben àmplia. Des de la il·lusió a canviar al món a la certesa que, ni tant sols, es podrà mantenir amb dignitat aquell racó  d'excel·lència, enmig d'un ambient decadent.

Jatahy l'any passat va sorpendre amb una dura Julia, basant-se, llavors en la Senyoreta Júlia d'Strindberg. Ara té molts moments amables, d'una empatia absoluta amb el públic (a París, amb un públic que fregava la vintena i que va entrar al joc entre sorprès i divertit(, però que gira i rtetorça de dolor quan s'ho proposa la directora. El treball d'actrius és sublim. En aquetsa ocasió el treball de la càmera (també amb un plantejament de càmera per a retratar el pensament de cada germana) no es veu a l'escena. Per això, és aconsellable assisitir a una segona sessió a l'altra banda del ciclorama. Aquests espectadors podran gaudir d'unes escenes i imattges gravades al moment, com si fos un programa de televisió real en què, per un moment, els protagonistes entren al menjador per a interprel·lar, amigablement, l'espectador del sofà. L'obra té molt suc i intenció, potser bastanta més dle que es veu. Un privilegi per poder seguir pensant en les motivacions de la directora per aquest estrany format dúplex i trobar-hi ressò en la vida de les germenes de Txèkhov i, millor, en el moment personal de cadascú: què és realitat i què és ficció. Què és present i què és passat. Què és desig, felicitat o engany.