Il n'est pas encore minuit

Circ

informació obra


Producció:
EPPGHV-Parc de La Villette, L’Equinoxe - Scène Nationale de Châteauroux, MC2 Grenoble, L’Hippodrome, Scène Nationale de Douai, Tandem Douai-Arras, L’Onde - Théâtre de Vélizy-Villacoublay, La Verrerie d’Alès, Pôle National Cirque Languedoc-Roussillon, Le Phénix-Scène Nationale de Valenciennes, EPCC Le Quai - Angers, Pôle Cirque Méditerranée, Le Phénix, Scène Nationale d’Orléans, Pôle National Cirque Languedoc-Roussillon, Théâtre Brétigny, Grec 2015 Festival Barcelona, Teatralnet Produccions
Il·luminació:
Vincent Millet
Vestuari:
Nadia Léon
Intèrprets:
Abdeliazide Senhadji, Amaia Valle, Andrés Somoza, Airelle Caen, Alice Noel, Ann-Katrin Jornot, Antoine Thirion, Aurore Liotard, Charlie Vergnaud, David Badia Hernandez, David Coll Povedano, Denis Dulon, Emmanuel Dariès, Evertjan Mercier, Guillaume Sendron, Gwendal Beylier, Jérôme Hugo, Mohamed Bouseta, Romain Guimard, Thomas Samacoïts, Thibaut Berthias, Xavier Lavabre, Zinzi Oegema
Traducció:
David Pintó
Adaptació:
David Pintó
Sinopsi:


La Compagnie XY va ser un dels grans descobriments del públic barceloní que, durant el Grec 2012, va quedar meravellat per la tècnica exquisida i la dimensió poètica de les seves torres humanes. Amb l’aplaudiment del públic i la crítica a la butxaca, aquests artistes francesos que semblen inspirar-se en l’univers dels castellers tornen a la ciutat amb un espectacle nou. I aquest cop ens presenten una aventura col·lectiva en què exploren la relació entre l’individu i el grup. Ho fan a partir d’un llenguatge físic específic, unes acrobàcies que «parlen» i basteixen per si mateixes un discurs narratiu capaç d’expressar idees i conceptes. Tot pren la forma d’un gran joc en el qual les formes es componen i es recomponen com en una pintura en moviment. És la creació col·lectiva d’un grup de 22 acròbates amb qui, en aquesta ocasió, col·labora el ballarí i coreògraf Loïc Touzé. A més de les acrobàcies, en l’espectacle la dansa, més concretament el lindy hop, té un paper especial lligant individus i generacions i convertint-se en un punt de trobada col·lectiva que, alhora, deixa espai a la improvisació individual.

Crítica: Il n'est pas encore minuit

28/07/2015

La unió fa la força

per Toni Polo

No cal que comencem a enumerar adjectius. Imaginem-nos una vintena d’acròbates llançant-se amunt fins a tocar el cel del Teatre Grec; fent torres humanes com qui es lliga una cigarreta; barallant-se en caòtiques i estudiades coreografies (“per què es barallen?”, va preguntar una nena del públic, tota preocupada”); volant pels aires dibuixant paràboles inesperades; rient; abraçant-se... Tot amb una naturalitat sorprenent i una execució perfecta (si no surt a la primera, ni ens adonem). Ara. Ara podem obrir el diccionari i triar els qualificatius que més ens agradin. Hi val qualsevol.

La força de l’espectacle es troba (també) en un mínim fil narratiu que, al final de l’obra, un dels artistes explica com una defensa aferrissada i necessària de la cultura. Tot comença amb una baralla en què tots i totes es peguen (pobreta, la nena del públic...!), en un caos al ritme desgavellat d’una percussió amb interferències electròniques que acabarà ordenant-se cap amunt en mil exercicis alhora (impossible fixar-se en tots, en certs moments): de vegades semblen castellers; de vegades, peces de dòmino que cauen i es tornen a aixecar, com si fossin de goma; de vegades són llançats com els xorros de les fonts de Montjuïc... amb trajectòries, de cop (zas!), alterades en l’aire.

El ball (hip-hop? swing? rock...?), a poc a poc, derrotarà la lluita. Els moltíssims artistes sobre l’escenari faran de clown, fins i tot, i ens encomanaran un riure que no ens podrem desenganxar fins a sortir del Grec. És el senyal indicatiu que sortim d’un espectacle brutal, tendre i divertit (ja he caigut en els adjectius...!) i apte per a tots els públics (la nena segur que va acabar, com tothom, rient com una descosida).