La Compagnie XY va ser un dels grans descobriments del públic barceloní que, durant el Grec 2012, va quedar meravellat per la tècnica exquisida i la dimensió poètica de les seves torres humanes. Amb l’aplaudiment del públic i la crítica a la butxaca, aquests artistes francesos que semblen inspirar-se en l’univers dels castellers tornen a la ciutat amb un espectacle nou. I aquest cop ens presenten una aventura col·lectiva en què exploren la relació entre l’individu i el grup. Ho fan a partir d’un llenguatge físic específic, unes acrobàcies que «parlen» i basteixen per si mateixes un discurs narratiu capaç d’expressar idees i conceptes. Tot pren la forma d’un gran joc en el qual les formes es componen i es recomponen com en una pintura en moviment. És la creació col·lectiva d’un grup de 22 acròbates amb qui, en aquesta ocasió, col·labora el ballarí i coreògraf Loïc Touzé. A més de les acrobàcies, en l’espectacle la dansa, més concretament el lindy hop, té un paper especial lligant individus i generacions i convertint-se en un punt de trobada col·lectiva que, alhora, deixa espai a la improvisació individual.
Ovacionem per segon cop al Festival Grec aquesta singular companyia acrobàtica francesa. El 2012 ja van actuar a l’Amfiteatre amb Le Grand C, espectacle que els va valer el Premi de Circ Ciutat de Barcelona el 2013. Però el públic català ja els havia aplaudit anteriorment a Laissez porter (Fira Trapezi 2005) i Le Grand C (Fira Trapezi 2010).
Circ contemporani, és a dir el circ que, fet avui al carrer o en qualsevol altre espai, investiga nous camins expressius a partir de les tècniques tradicionals. Aquest tercer espectacle de la companyia segueix fidelment la línia evolutiva d’un treball físic i conceptual fonamentat en el plaer de la investigació i la recerca (l’explosió d’energia i bones vibracions que ens van regalar ahir a la nit a Montjuïc és fruit de dos anys llargs d’una feina feta a consciència i amb compromís col·lectiu, però, sobretot, amb alegria). Si els 17 acròbates de Le grand C havien confegit un espectacle combinant variacions basades en l’ortodòxia i la simbologia castelleres, en equilibris mans a mans, cant a capella i salts acrobàtics (banquina i bàscula), ara els 22 d’Il n’est pas encore minuit ofereixen una producció nova de trinca en què es continuen evidenciant el llenguatge escènic, els codis acrobàtics, els ritmes, l’estil, el fíling i el volgudament subtil sentit de l’humor que conformen el segell creatiu de la companyia.
Als acurats exercicis acrobàtics i les mil·limetrades coreografies corals (aèries i terrestres) que els caracteritzen, en aquest espectacle hi han afegit dos nous ingredients que captiven especialment el públic: les planxes saltadores i el ball lindy hop. Les planxes saltadores (la denominació és seva) són planxes de fusta que, inicialment pensades com a element escenogràfic, han acabat actuant com a segon terra d’escenari amb múltiples possibilitats d’altura i d’inclinació: serveixen per impulsar, desviar o fer aterrar els àgils i ajuden a crear construccions estàtiques i trajectòries aèries tan sorprenents com fascinants.
El segon ingredient nou és el lindy hop, un estil de ball swingat derivat del xarleston, popularitzat pels negres de Harlem cap a 1920. La inclusió d’aquesta dansa a l’espectacle, primer en parelles i després col·lectivament, li proporciona una frescor i un volum emotiu que en complementen feliçment tant l’argument com el ritme.
Basat en la dialèctica individu/col·lectiu, dramatúrgicament l’espectacle és una successió tensional de seqüències en què es trenen els temes i variacions acrobàtics i les relacions humanes entre els acròbates en una hàbil combinació de tensions i distensions que, ajudada per la il·luminació, els diferents climes musicals i els oportuns silencis, mantenen l’espectador amb l’ànima en un puny. Són impagables els moments en què els rostres del públic delaten un deliciós estat de felicitat col·lectiva.
XY no aixeca pilars ni efectua les nombroses, agosarades, originals i creatives proeses acrobàtiques amb el posat exhibicionista característic del circ clàssic. Tot el contrari: aquests exercicis, que evidentment requereixen molta força i una gran tensió corporal i mental, ens arriben revestits d’una amable pàtina de flonjor i lleugeresa. Amb el seu fer escènic, aquesta gent sap amorosir la rigidesa i els cantells vius de l’acrobàcia tradicional. Els salts des de la bàscula o des de la banquina, com les arribades, es converteixen en una dansa alada que esborra totalment la base gimnàstica en què –naturalment, inevitablement– se sustenten. En ple vol, la trajectòria d’un cos pot ser sorprenentment desviada amb un toc lleuger i precís, quasi invisible, fet des del capdamunt d’un pilar. El muntatge i desmuntatge d’un simple pilar de 3 girat a 180º, o d’un pilar de quatre aixecat i desmuntat per sota, es converteixen en perfectes obres d’art dramàtic gràcies al clima o la tensió de la seqüència precedent, el tempo escènic i la mateixa actitud dels artistes.
Il n’est pas encore minuit és un espectacle d’ingravidesa, una explosió de bellesa plàstica i sonora, un esclat d’imaginació, agilitat, harmonia i joia de viure. El virtuosisme acrobàtic i coreogràfic al servei de la poesia escènica. Il n’est pas encore minuit és un regal per als sentits, ideal per a una nit d’estiu com la d’ahir i la d’avui. Perquè avui, 28 de juliol, XY en fa la segona i última funció, quina llàstima! Si tenen la sort d’anar-hi, paraula que en gaudiran a fons.
✩ ✩ ✩