Ovacionem per segon cop al Festival Grec aquesta singular
companyia acrobàtica francesa. El 2012 ja van actuar a l’Amfiteatre amb Le Grand C, espectacle que els va valer
el Premi de Circ Ciutat de Barcelona el 2013. Però el públic català ja els
havia aplaudit anteriorment a Laissez
porter (Fira Trapezi 2005) i Le Grand
C (Fira Trapezi 2010).
Circ contemporani, és a dir el circ que, fet avui al
carrer o en qualsevol altre espai, investiga nous camins expressius a partir de
les tècniques tradicionals. Aquest tercer espectacle de la companyia segueix
fidelment la línia evolutiva d’un treball físic i conceptual fonamentat en el
plaer de la investigació i la recerca (l’explosió d’energia i bones vibracions que
ens van regalar ahir a la nit a Montjuïc és fruit de dos anys llargs d’una
feina feta a consciència i amb compromís col·lectiu, però, sobretot, amb alegria).
Si els 17 acròbates de Le grand C havien
confegit un espectacle combinant variacions basades en l’ortodòxia i la
simbologia castelleres, en equilibris mans a mans, cant a capella i salts acrobàtics
(banquina i bàscula), ara els 22 d’Il n’est
pas encore minuit ofereixen una producció nova de trinca en què es
continuen evidenciant el llenguatge escènic, els codis acrobàtics, els ritmes, l’estil,
el fíling i el volgudament subtil sentit de l’humor que conformen el segell
creatiu de la companyia.
Als acurats exercicis acrobàtics i les mil·limetrades
coreografies corals (aèries i terrestres) que els caracteritzen, en aquest
espectacle hi han afegit dos nous ingredients que captiven especialment el públic:
les planxes saltadores i el ball lindy
hop. Les planxes saltadores (la denominació és seva) són planxes de fusta que,
inicialment pensades com a element escenogràfic, han acabat actuant com a segon
terra d’escenari amb múltiples possibilitats d’altura i d’inclinació: serveixen
per impulsar, desviar o fer aterrar els àgils i ajuden a crear construccions
estàtiques i trajectòries aèries tan sorprenents com fascinants.
El segon ingredient nou és el lindy hop, un estil de
ball swingat derivat del xarleston, popularitzat pels negres de Harlem cap a
1920. La inclusió d’aquesta dansa a l’espectacle, primer en parelles i després col·lectivament,
li proporciona una frescor i un volum emotiu que en complementen feliçment tant
l’argument com el ritme.
Basat en la dialèctica individu/col·lectiu, dramatúrgicament
l’espectacle és una successió tensional de seqüències en què es trenen els
temes i variacions acrobàtics i les relacions humanes entre els acròbates en
una hàbil combinació de tensions i distensions que, ajudada per la il·luminació,
els diferents climes musicals i els oportuns silencis, mantenen l’espectador amb
l’ànima en un puny. Són impagables els moments en què els rostres del públic
delaten un deliciós estat de felicitat col·lectiva.
XY no aixeca pilars ni efectua les nombroses,
agosarades, originals i creatives proeses acrobàtiques amb el posat
exhibicionista característic del circ clàssic. Tot el contrari: aquests exercicis, que evidentment
requereixen molta força i una gran tensió corporal i mental, ens arriben revestits
d’una amable pàtina de flonjor i lleugeresa. Amb el seu fer escènic, aquesta
gent sap amorosir la rigidesa i els cantells vius de l’acrobàcia tradicional. Els
salts des de la bàscula o des de la banquina, com les arribades, es
converteixen en una dansa alada que esborra totalment la base gimnàstica en què
–naturalment, inevitablement– se sustenten. En ple vol, la trajectòria d’un cos
pot ser sorprenentment desviada amb un toc lleuger i precís, quasi invisible, fet
des del capdamunt d’un pilar. El muntatge i desmuntatge d’un simple pilar de 3
girat a 180º, o d’un pilar de quatre aixecat i desmuntat per sota, es
converteixen en perfectes obres d’art dramàtic gràcies al clima o la tensió de
la seqüència precedent, el tempo escènic i la mateixa actitud dels artistes.
Il n’est pas encore minuit és un
espectacle d’ingravidesa, una explosió de bellesa plàstica i sonora, un esclat
d’imaginació, agilitat, harmonia i joia de viure. El virtuosisme acrobàtic i
coreogràfic al servei de la poesia escènica. Il n’est pas encore minuit és un regal per als sentits, ideal per a
una nit d’estiu com la d’ahir i la d’avui. Perquè avui, 28 de juliol, XY en fa
la segona i última funció, quina llàstima! Si tenen la sort d’anar-hi, paraula
que en gaudiran a fons.
✩ ✩ ✩
