1938. Tenen 18 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Els nois de la Kompanyia Lliure debuten recordant la lleba del biberó a partir del testimoni d'alguns supervivents. Un homenatge.
Lluís Pasqual, finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2016
La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures, intenses i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a finals de juliol de 1938 i acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Una autèntica carnisseria. Bona part dels soldats republicans que van lluitar (i morir) a l’Ebre formaven part de la lleva que Frederica Montseny havia batejat com la ‘Quinta del Biberó’: Joves nascuts el 1920 o 1921 i que, per tant, només tenien disset anys quan el govern de la República els va enviar al front. Molts van morir, i els que van tornar van acabar a camps de concentració o fent nou servei militar de tres anys… Altres no van poder tornar a casa fins al cap de 4 o 5 anys.
'In Memoriam' és, precisament, un homenatge a la memòria d'aquesta generació perduda. L'espectacle, escrit i dirigit per Lluís Pasqual a partir del testimoni d'alguns (dels pocs) supervivents, dóna veu, per tant, als qui mai l'han tingut. Només per això, per atrevir-se a parlar clar de la Batalla de l'Ebre i explicar que va ser una autèntica carnisseria inútil, ja cal aplaudir l'espectacle. Perquè de la Guerra Civil n'hem parlat a mitges. Amb censures, trampes i autocensures. I perquè, a més de teatre, fa una autèntica lliçó d'història. I, (també) per això, se li ha de perdonar l'austeritat i teatral. Una sobrietat que, de pas, t'obliga a preguntar-te com ens hem d'enfrontar, teatralment parlant, a un tema tan complicat com aquest.
Potser és cert que el millor és eliminar gairebé l'acció i optar pel relat narratiu. Però també és cert que es pot jugar més amb els recursos escenogràfics,-el mateix Pasqual ens ho ha ensenyat en una pila d'espectacles-, i construir una posada en escena més impactant sense caure, evidentment, en el melodrama. De fet, aquest darrer és un dels grans encerts de l'obra: la interpretació és força continguda i, per sort, (gairebé) en cap moment es traspassa la fina línia que separa l'emoció de la pornografia emocional. És per tot això que cal aplaudir In Memoriam i, sobretot, demanar una vegada i una altra que giri pel país i per l'Estat. Que hi vagin els adolescents i que hi vagin famílies senceres. Perquè, a més d'ensenyar-los una lliçó d'història, s'emocionaran, ploraran i faran memòria. I, qui sap, potser també se'ls enganxa el cuquet del teatre.