In Memoriam

informació obra



Direcció:
Lluís Pasqual, Juan Carlos Martel Bayod, Marc Rosich
Intèrprets:
Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Joan Solé, Marcel Gros
Producció:
Teatre Lliure, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, CDN Centro Dramático Nacional
Autor:
Josep Maria Benet i Jornet, Ramon Llull
Ajudant de direcció:
Iban Beltran
Il·luminació:
Pascal Merat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Franc Aleu
Direcció Musical:
Dani Espasa
Estrena:
Temporada Alta 2016, Temporada Alta 2016
Músics:
Oriol Algueró (violí), Ricart Renart (violí), Oriol Aymat (violoncel), Dani Espasa (orgue i clavicordi), Robert González (veu)
Sinopsi:

1938. Tenen 18 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Els nois de la Kompanyia Lliure debuten recordant la lleba del biberó a partir del testimoni d'alguns supervivents. Un homenatge.

Lluís Pasqual, finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2016

Crítica: In Memoriam

20/06/2018

Fer memòria i reflexionar

per Ferran Baile

El teatre no sols és espectacle, és a més, i fonamentalment un espai per a la reflexió, per a la denuncia, per tocar els temes més punyents, per desfer mites, per ajudar a pensar en definitiva . La guerra civil espanyola segueix sent una pàgina no asimilada i  mal explicada de la nostra història. Els hereus dels botxins d´un i d´altre bàndol han jugat a la confusió amb censures, mentides, mitges veritats i explicacions intencionadament subjectivitzades. Pocs intents hi ha hagut per buscar i dir la veritat d´uns fets tan dramàtics, per fer justicia i honorar a les moltes víctimes innocents que es van veure en mig del conflicte sense poder defensar-se.

Els fets

Sigui molt benvingut aquest In Memoriam-La quinta del biberó de la Kompanyia Lliure, recordant un dels fets criminals més denunciables del final de la guerra, quan, simplement per guanyar temps, es va sacrificar a tota una generació de nois de 18 i 19 anys, alguns tan sols tenien 17.  Una lleva que va movilitzar a més de trenta mil joves (abril del 1938), que en principi haurien d´haver estat destinats a tasques auxiliars i que varen ser destinats al front en forma i en condicions inhumanes. Molts d´ells van combatre i van deixar la vida a la Batalla de l´Ebre, la més sagnant de tota la guerra. Una carnisseria.  Al foc enemic, superior, comptant amb la cobertura aèria i més ben sortits d´estris i aliments, si afegien uns mandataris despietats, en major part comunistes, que consideraven qualsevol acte de dubte o de feblesa com a traïdoria.  Bastants d´aquests joves van morir executats per ordre o acció dels seus propis mandataris. La por, el terror, mantenia la forçada disciplina.  

L´espectacle

Un espectacle intens, narratiu, per moments estàtic, que juga en el desdoblament dels actors, que per època i edat no van viure ni les circumstàncies ni els fets de la Guerra Civil, i els joves protagonistes d´aquella lleva del biberó, sorgits de les vivències autobiogràfiques recollides de diversos supervivents d´aquella generació trencada per la guerra. El director Lluis Pascual, aconsegueix un text ben armat, que mostra de forma crua, real, defugint el chantatge emocional, la crueltat de la guerra, de la manipulació despiadada dels essers humans. Totes les guerres són injustes i inhumanes, cap ideologia les justifica.  Totes les guerres son brutes i degraden al ser humà.

Quasi tot l´espectacle transcorre en una trinxera i respirem les pors, la bruticia, els dubtes, el dolor d´aquells joves enganyats, utilitzats i portats contra la seva voluntat a una carnisseria inútil.  Arriven a intuir els olors putrefactes dels morts, de la forçosa falta d´higiene, dels pijats i les defecacions. Una magnífica interpretació coral ens manté tensos a les butaques, fins posar-nos en peu per retre un minut d´intens silenci recordant a tots aquests màrtirs anònims.

Els protagonistes

L´espectacle està en aquest moments en un punt just de maduresa. No és estrany que tot el públic, el teatre estava plé de gom a gom i amb molta gent jove entre els espectadors, es posses dempeus al final amb una llarga ovació. Especial menció als actors, Joan AmargósEnric AuquerQuim AvilaEduardo LloverasLluis Marqués i Joan Solé, que es deixen la pell fisica i emocionalment. Aplaudiments també a la part musical dirigida per Dani Espasa comptant amb els músics Oriol Algueró-Ricart Renart (violins), Oriol Aymat-Joan Palet (violoncels), Robert González (veu) i el propi Espasa  i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue). Estremidora l´interpretació al final del Messe de Requiem de Claudio Monteverdi. El vestuari (Alejandro Andújar) i una molt aconseguida caracterització (Eva Fernández), des de la presentació inicial dels actors, temps actual, fins a la vivència dels personatges marginats a la trinxera. Remarquem també el treball de so de Roc Mateu i Igor Pinto, l´il.luminació de Pascal Merat i les imatges històriques de Fran Aleu, sobre la pantalla del fons.  

Records d´infància

Jo vaig néixer el 1950, encara hi havia “cartilla de racionamiento”, va ser el darrer any, i els records de la Guerra Civil  eren molt presents. La meva família paterna va quedar dividida, uns a la part republicana (l´avi, militar administratiu fidel a la República, va estar empresonat un any al castell de MontjuÏc, i degradat de tinent a brigada, mentre el seu germà, que es va passar als rebels-nacionals va arribar a ser Tinent Coronel). El pare afortunadament tenia 15 anys, no li va tocar per poc la lleva del biberó. Varen patir gana, varen suportar els bomdardejos, però ho varen poder capejar mal que bé.  

Si li va tocar al tiet Mario, per part de la família materna, anar amb els de la lleva del biberó. Va estar destinat al front d´Aragó, va patit por, molta por, fam i set (varen provar fins tot els seus propis orins).  Es va salvar de ser executat per una avançada de “moros” que els anaven matant a mida que es rendien, fins que va arribar l´oficial nacional i va parar la matança. Va tenir sort com a presoner, no els varen tractar malament, i tot hi anar destinat lluny de Catalunya, en acabar la guerra, i xupar-se cinc anys de mili, gràcies a que era un manetes i sabia fer de tot, solucionant qualsevol problema quotidià (va acabar essent el cap de manteniment de l´Hotel Diplomàtic, en la posterior vida civil), va poder sortejar aquest temps sense mals pitjors.

Jo escoltava embadalit els relats de l´avi (Guerra de Marruecos, el frente de l´Ebro, on el van ferir i li va quedar una cama més curta que l´altre) i del tiet (la quinta del biberó i els nays de mili posterior). Ni un ni l´altre parlaven des de la rancúnia i si com a simples ser humans que es varen veure immersos en un vendaval històric que els sobrepassava i utilitzats com tants altres en nom de les “Pàtries”.

Reflexions

“¿Qué quiere decir esto de “hay que defender la Pàtria, que està en peligro”?. Estan en peligro unos gobernantes. Si tan patrióticos se sienten que cojan el fusil ellos y vayan a su guerra.” . Rai Ferrer, il.lustrador i fervent lliure pensador.

La major part dels governants de la República, comissaris polítics i comandaments militars, van morir tranquil.lament al llit, a l´exili o no, molts anys desprès de la Guerra Civil.

Més de la mitat dels nois d´aquella generació de la Lleva del Biberó, va morir al front o a la immediata posguerra.

Els supervivents, amb sorts força desiguals, varen patir camps de concentració, exil.li sense privilegis, llargs anys de servei militar i ferides físiques i psicològiques que els han acompanyat la resta de les seves vides.  

Ara hi ha exercits professionals, s´ha acabat el poder disposar dels ciutadans, que són qui els paguen mitjançant els impostos, com si fossin joguets en mans dels polítics i els militars. Un gran pas.  Actualment el món ha canviat molt, ja no es donen les circumstàncies que varen portar a la Guerra Civil (si bé les dues Espanyes que va denunciar Machado, segueixen de forma bastant evident), i a la Segòna Guerra Mundial, però......

Hem après suficient?. Procurem pensar per nosaltres mateixos o ens resulta més fàcil creure en el que ens diuen, sense reflexionar, sense posar-ho en dubte, sense escoltar altres opinions?. Sabem respectar als que opinen diferent?. Som dialogants, sabem cedir per aconseguir solucionar els problemes?  Sabem enriquir-nos de pensaments diversos?.....

Text : ferranbaile@gmail.com