3 raons per anar a veure “In memoriam” i 1 per fer altres plans
Raó número 1
Divulgar la història és necessari, no només un homenatge. Des de la seva estrena, s’ha parlat molt d’In Memoriam com un necessari homenatge d’aquells joves (quan la joventut durava massa poc perquè obligaven a créixer massa de pressa) que van morir a la batalla de l’Ebre. Però de vegades els homenatges semblen destinats a elevar la figura dels herois, i potser el que cal en aquest trist episodi de la nostra història és divulgar (una vegada i una altra i sense descans) una història que segurament no coneixíem gaire bé i que posa de manifest la vergonyosa decisió d’enviar milers de joves a morir a una guerra que se sabia perduda des del principi. Aquesta obra s'hauria de programar cada any perquè hi pogués anar el major número més gran de gent, especialment els més joves.
Raó número 2
Emocionant i colpidora mescla de cartes, records, retalls, vides. Acostumats a conèixer la història com un llistat de dates i successos allunyats de tota humanitat, l’aposta de Lluís Pasqual amb In Memoriam és fruit d’un intens treball de recerca, que inclou cartes, entrevistes i tota mena de documents i testimonis dels qui van viure en primera persona la Batalla de l’Ebre. La tasca dramatúrgica ha consistit a “omplir” els buits d’aquest grapat d’històries personals i encomanar als actors de La Kompanyia l’encarnació dels personatges. Com a resultat, anem coneixent de mica en mica el caràcter, les pors i els somnis d’aquest grup de joves amb qui resulta més fàcil empatitzar. No eren una xifra, eren persones amb somnis.
Raó número 3
Els actors de La Kompanyia, entregats i empàtics: fantàstics! Ja ho han demostrat amb altres muntatges del Teatre Lliure, en múltiples registres i propostes escèniques, però si hi ha una obra en la qual aquest magnífic, conjuntat i enèrgic grup d’actors ho dóna tot i està magnífic és a In Memoriam. Cadascú fa seva la història d’un d’aquests joves, adoptant fins i tot l’accent o dialecte del lloc d’origen, i malgrat un aparent caos de les escenes, gairebé sense adonar-nos aconsegueixen fer-nos conèixer, estimar i patir per ells. Posar rostre i personalitat (encara que sigui una dramatúrgia i tingui parts ficcionades) és la millor manera de donar la dimensió real i dolorosa al que va passar en aquell conflicte.
Raons per fer altres plans
Qui vulgui continuar vivint sense conèixer o sigui massa patidor. Es fa difícil dir alguna raó per perdre’s In Memoriam, però evidentment sempre hi haurà algú que vol evitar patir a la platea. El que està clar és que és molt difícil no emocionar-se amb In Memoriam, sobretot perquè un sap que el que s’explica va passar. Per tant, qui ho hagi de passar molt malament, queda excusat.
