Infinitus

Familiar

informació obra


Autoria:
Magda Puig
Direcció:
Magda Puig
Sinopsi:

A Infinitus, la creadora Magda Puig Torres explora a través del teatre de paper i els mecanismes de pop up què passa quan tot el món que coneixes desapareix i t'has d'endinsar en allò desconegut.

Tot comença quan a la protagonista, la mateixa creadora, se li escapa el terra i comença a caure. Arriba en un lloc que no sembla funcionar amb la mateixa lògica que seu món. Haurà de descobrir aquest nou espai, que no són només les parets, el terra i el sostre que semblen delimitar-lo, sinó també tot l’ecosistema d’elements que composen l'espai. I és per això que en aquesta nova realitat, ni la protagonista ni l’espai quedaran immunes a la influència de l’altre. Jugant amb fotografies, sons, colors, volums, llum i paper, i utilitzant l’humor i el surrealisme com a recursos per a desestabilitzar el món conegut, Magda Puig Torres, vol fer descobrir un nou món on només s'hi accedeix si fas un salt al buit i surts d'allò que ja coneixes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Infinitus

27/02/2022

Volar despreocupadament

per Jordi Bordes

El viatge que proposa Magda Puig Torres és molt similar al d'Impossible? de Marina Baixas. En una petita caixa escènica, crea la sensació de caure quasi infinitament. Imagina que no hi ha terra i que, amb els minuts de caiguda lliure es passa de la por a l'experimentació i diversió. La gravetat existeix però no hi ha un pla on esclafar-se... Si Baixas juga amb elements simbòlics, a Infinitus es parteix de l'animació a partir de fotografies. En el món infantil no hi ha les limitacions dels adults i és molt més fàcil entendre que es pot caure sense topar mai. que es pot convertir en una cantonda d'una paret des d'on observar i saltar a un altre pla. En part com aquell Origami coreogràfic d'Àngels Margarit.

A més de la manipulació imatges (amb sorpreses puntuals com les de That's the story of my life de Macarena Recuerda), també hi ha l'espai sonor i la llum que donen l'atmosfera d'intriga, de joc, de calma. L'Infinitus de la peça és molt limitat perquè un cop haver desaparegut la por a la caiguda, s'ha de passar a un altre pla. Deixar que la gravetat aculli el cos de la protagonista i el deixi trencar amb altres convencions físiques.

La segona part de l'acció és la de convidar a què els alumnes juguin a imaginar-se crreadors d'una situació a patir d'elements que han quedat arraconats de la peça. És una bona idea perquè si juguessin amb els mateixos elements, probablement, provarien de repetir l'acció vista i, en canvi, triant elements nous estan forçats a imaginar-se accions paral·leles. La tria dels equips és espontània però, com que no acorden mínimament un plantejament escènic comú, la música acaba sent la dominant del treball. La llum i els fins a 4 elements o personatges (que manipulen dos alumnes) van al seu aire. Molts volen participar i es queden amb el regust de no haver-ho provar. La mestra els tranquil·litza i els diu que ja proaran altres dies amb altres experiències. I una veu nítida diu, "també ho podem fer, a casa, amb la família". I es crea un silenci fèrtil, de quan la canalla dona amb la pedra filosofal, sense adonar-se. Es produeix la dolça sensació d'Infinitus de caure al buit sabent que mai et faràs mal.