IT Dansa torna a rodar, tot i les dificultats de programar actuacions. Ho fa amb una nova fornada de ballarins i amb peces d'estrena i d'altres, readaptades. És una sort que existeixi aquesta plataforma per facilitar la professionalitat dels acabats de graduar. Com a espectadors, ens permet anar comprovant que l'energia juvenil per voler dedicarse al seu somniés una un estel incandescent. Brilla amb una intensitat que s'apropa a fondre els ploms. Ihi ha l'aprenentage que, any a any, permet anar contemplant com els braços guanyen intensitat fins a poder remarcar el gest mínim d'un dit i generar electricitat emocional.
IT Dansa no va tenir temps per preparar la quarta peça, de Cayetano Soto 28 new waves. Però va tenir la delicadesa d'ensenyar la primera part, la més estilitzada com si fos en una sala d'assaig, sense saltacions i ensenyant el procés encara per depurar equilibris, algun gir i amb l'embolcall de la il·luminació (per exemple) que ajustés el quadre. Veure el treball a mitges permet celebrar els que ja estan acabats, perquè es veu la dificultat d'aconseguir que cada moviment precís coincideixi amb els dels companys.
Diem que IT Dansa ja és un cercle virtuós perquè ja acull coreografies d'antics components de promocions anteriors. És el cas de Cayetano Soto i també de Lorena Nogal (ànima de La Veronal amb Marcos Morau). En aquest setit The prom, té la ironia, i els moviments que s'enfilen amb una rabiüda velocitat en jun quadre conegut: un conserge somia ser el rei de la festa de la gala que s'acaba de celebrar al gimnàs del pati. Una festa com la de tantes pel·lícules i d'algunes obres de teatre com Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om o, més enrere, El curiós incident del gos a mitjanit. En el somni hi ha la festa en el seu esclat màxim i també el malson. Es pot olorar el perfum brillant amable i amb tocs d'humor de l'Opening night però també la foscor de Rússia. La mirada de Nogal és desacomplexada i preveu una acció que els ballarins transmeten des de cada porus del seu cos.
Lo que no se ve és la peça d'estrena d'aquest programa. És un treball del coreògraf Gustavo Ramírez. En el seu treball (el quart que prepara per a IT Dansa) hi ha un joc de duets amb una llum blava que trasllada a una nostàlgia, a una mena d'amors juvenils perduts. Cadascú pot emmirallar-se el propi. L'ombra del record (dolç i amarg alhora) emergeix del mateix racó i, encara que evoca situacions diferents, la peça sap condensar allò comú i donar-li forma d'uns precissos duets, amb una caiguda de confetti calmat, com si fos neu que insisteix a guarir una ferida. Peça per treballar l'emoció i el matís, amb unes figures verticals, depurades, de força i equilibri.
Finalment, Kaash és la consagració de la nova promoció de l'IT Dansa. Aquest cop, l'adaptació és per a set ballarins (l'anterior versió havien estat vuit; l'original de Akram Khan és de 5 ballarins). Com en l'original, es tracta d'un treball coral de molta exigència física i compenetració entre els intèrprets. La música i la veu evoca la música índia d'aquest coreògraf que ha resituat la dansa kathak en la contemporània (Xenos). Les mans, però en bona part es mouen amb els palmells estesos, sense aquell virtuosisme de Shantala Shivalingappa que es va poder veure a Impro Shantala, compartint escenari amb Ferran Savall al Mercat de les Flors, fa uns anys. Kaaash sap jugar amb la tensió dramàtica quan presenta una espatlla en quietud mentre els altres sis ballarins es mouen acompassadament. I, efectivament, quan es descongela el setè ballarí esclata la catarsi. El cos autrat és l'espai escènic que es transformarà i donarà un nou aire a la peça, com en els treballs de Les ballets de C de la B que l'element artístic és àncora de l'arrencada i permet la volada en el següents quadres. I citem pocsexemples, Puz/zle i Sutra de Sidi Larbi Cherkaoui i Nicht Shlafen (Sense dormir), En avant, marche i Gardenia d'Alain Platel.
IT Dansa és una formació que ha de seguir activa. No ha de per què ser lúnica plataforma per a fer el pas profgessional, però. Per què, tot i que treballen coreografies diferents per entrenar i aprendre a moure's amb coordenades diferents, la companyia respon a un patró similar de ball. I peces com la de Luaº, d'Andrea jiménez (que va rebre el premi de Dansa d el?institut del Teatre del 2019), reivindicava la presència de cossos menys normatius a l'escena dansística per fugir del món ideal i deixar-se arrossegar per la quotidianitat mundana. Sigui la companyia que sigui la dansa necessita més circuït per poder escampar la seva sensibilitat i entusiasme arreu. És una bona notícia que es programi al Teatre Auditori de Granollers. i que el públic ho celebri omplint la sala. Calen més apostes per a la dansa conteporània que (com es podia comprovar divendres passat al Vallès oriental) no és risc sinó compartir un èxit, una glopada de vida de l'escenari a la platea.
