KEBO (Mapa de la pell d'un cos)

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Aquest treball du com a títol el nom del pinzell que es fa servir a la tècnica japonesa kintsugi, que consisteix en la reparació de fractures de peces ceràmiques amb un vernís de resina barrejat amb pols d’or, plata o platí. Així, es planteja que els trencaments i les reparacions formen part de la història d’un objecte i que s’han de mostrar en lloc d’amagar-se. Antigues peces reparades mitjançant aquest mètode són més valorades que peces que mai no es van trencar. L’obra parteix d’aquest concepte per posar en valor cossos amb cicatrius, ferits, perquè aquests tenen molt a dir.

Vero Cendoya combina la seva carrera com a intèrpret, professora, il·lustradora i coreògrafa. El 2008 crea la seva pròpia companyia de dansa-teatre. Ha desenvolupat tant projectes personals com col·laboracions amb professionals nacionals i internacionals de diferents disciplines, com teatre, pintura, transformisme, música, poesia o futbol, centrant-se especialment en temes socials: projectes sobre el càncer de mama, l’autisme, el parricidi, la inclusió social… Les seves obres han estat representades en diversos festivals i teatres d’arreu del món. Des de fa uns anys combina projectes artístics amb socials que treballen amb persones amb diversitat intel·lectual i col·lectius vulnerables.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: KEBO (Mapa de la pell d'un cos)

26/05/2024

L'autodefensa de la geisha

per Jordi Bordes

Segona part de la trilogia Cicatrius de la cia Vero Cendoya (la primera es va veure al Sismògraf). La coreògrafa reflexiona sobre l'evolució, sobre el fet de superar un tràngol i procurar no tornar-hi a ensopegar. Kebo és el pinzell amb vernís de resina barrejat amb pols d'or, plata o platí per enganxar la ceràmica trencada. Ho fa deixant visible la ferida. L'arruga és bella perquè és part sobreviscuda. Resulta que allò que celebra tant el capitalisme devorador consumista té un antecedent oriental, cultivat des de la cultura més zen. La segona estació d'aquesta trilogia insisteix amb l'amenaça animal (un os amenaça una geisha indefensa, aparentment). Ella sabrà enfrontar-s'hi sense témer per la corpulència i violència de l'agressor.

En un punt del muntatge, els artistes ensenyen les ferides que col·lecciona el seu cos. Una esgarrinxada de La partida a l'orella; una caiguda sortint de la banyera; una pluja de vidres que impacten a la cara en un accident en cotxe; una operació pels lligaments en un genoll... Al davant d'aquest rosari de dolor i marques apareix Jem Prenafeta (Hem de parlar) tot embolcallat de coixins. Ell no es fereix mai, diu amb una ironia salvatge. Pot ser una denúncia a la sobreprotecció familiar, que ressona a altres peces com AMY o Como si pasara el tren que es contraposa amb la lluita marcial de la geisha. Cendoya és més de rebalr-se al Poder s com a Bogumer o If (l'últim desig).

La peça arrenca amb la creació de l'espai sonor, a partir del ritual de la cerimònia del te. Cada nou element permet sumar en un loop (o descartar-lo). Aquestes pistes sonores van donant pentagrama per on desenvolupar els moviments. És un rodar encara lent, que no respon al kintsugi, a l'autoaprenentatge dels errors. En realitat, la coreografia que respon al pinzell es produeix quan cauen els coixins del cos. Quan sona l'esperançador Here comes the sun. És llavors quan es comprèn que els primers moviments d'arts marcials en silenci casen amb aquesta sintonia. Amb la música, amb la coreografia ballada conjuntament neix l'esperit orgànic, constructiu, generador d'universos positius, que tant promou la creació de dansa teatre de la Cia Vero Cendoya des de fa 15 anys. Aviat és dit. Ja esperem la tercera entrega el curs vinent al TNC.