Kind

informació obra



Direcció:
Franck Chartier, Gabriela Carrizo, Javier Guerrero
Autoria:
Gabriela Carrizo
Dramatúrgia:
Marc Villanueva Mir
Sinopsi:

Ja havíem vist Le jardin o Le salon, però 32 rue Vandenbranden va desfermar un tsunami de boca-orelles al Grec 2012 Festival de Barcelona. I, des d'aleshores, les produccions que la companyia belga Peeping Tom ha portat a la ciutat han despertat expectació molt abans que s'alcés el teló. No és només pel domini sobrehumà del cos que demostren alguns intèrprets sinó, en especial, per les atmosferes pertorbadores amb què embolcallen unes reflexions lúcides i no exemptes d'humor. Prenen la forma d'unes imatges hiperrealistes d'una bellesa enlluernadora emmarcades en escenografies especialment suggeridores. Qui els ha vist un cop, procura no perdre's una actuació posterior. Els va passar als espectadors que van veure Vader (Grec 2014), primer muntatge d'una trilogia de tema familiar que explorava les fantasies i la realitat en la ment d'un pare, ara avi, ingressat en una residència. Dos anys més tard, Moederaplicava tendresa i sarcasme a conceptes com la maternitat i la memòria.

Enguany, finalment, la trilogia es completa amb Kind, un muntatge dedicat als fills i filles, aquells infants que potser tenien petits papers en muntatges anteriors però que, ara, no només es converteixen en protagonistes sinó, també, en els ulls a través dels quals els espectadors veurem el món. I és que Kind adopta el punt de vista d'uns nens i nenes i d'uns adolescents amb tantes pors i desitjos com nosaltres mateixos, amb eleccions difícils per davant, ansietat, dubtes, canvis físics traumàtics... Tot passa en una escenografia que suggereix el territori ignot on el món exterior i el món interior dels infants es confonen i combinen, un bosc amb grans arbres i abruptes penya-segats que ha estat imaginat a partir del treball amb nens i adolescents durant el procés de creació i que s'acompanya d'una ambientació sonora amb un paper destacat. L'espectacle està dirigit conjuntament per Gabriela Carrizo i Franck Chartier, líders de la companyia, que han creat l'espectacle amb els ballarins i una mezzosoprano de Peeping Tom.


Crítica: Kind

12/07/2019

Els Peeping Tom perden consistència a l'aire lliure

per Jordi Bordes

Els Peeping Tom treballen un teatre dansa molt suggerent, d'un fort surrealisme i una trama tant oberta com són els ulls de l'espectador. Les interpretacions són múltiples i, sí, ajuda la informació de la sinopsi del programa de mà. Al TNC han completat la seva trilogia sobre la família: Vader, Moeder i, ara, Kind. Per primer cop han traslladat l'acció fora dels seus espais hermètics, quasi claustrofòbics. Potser per això, hi ha una intensitat que es perd i, en canvi, queden més patent la seva necessitat de plantejar sorpreses escèniques. Sigui pel que fa a la temàtica, al tractament dels personatges o, sobretot, a la manera en com es presenta en escena.I això, el deixa un pèl massa en evidència; li va a la contra.

L'embrió del muntatge és la reflexió d'una membre d ela companyia que va deixar anar un "No vull portar fills en un món com aquest!". Fa dos anys i mig, que en la crítica de Moeder ja ho insinuava ("Tremolo en pensar quin tètric univers reserven als fills, en la darrera peça de la trilogia!"). efectivament, la filla, egoista, perversa, violenta, cridanera sembla treta d'una pel·li de por. Sense necessitat de girar el cap 360 graus com a la d'El exorcista, la seva manera d'actuar fa pensar en quina societat vivim (violenta i que no escolta l'altre). 

Kind es representa en un bosc (els arbres simbolitzen el desig) al davant mateix d'una perdrera, com la de Montjuïc (les pedres signifiquen la realitat, allà on tota la fantasia s'esclafa sense possibilitat de consens). Aquest món va degradant-se, els cèrvols són de dues cames, unes angunioses aranyes caminen i boten entorn la filla. La infància s'acaba quan l'adolescent assumeix quwe ha de passar per l'estret pas entre el roquissar o atrevir-se a entrar a la cova. 

La companyia manté el seu gust per un humor cruel (quasi malaltís), i per un moviment que, alterna els grans desplaçaments rodons amb els que interpreten a càmera lenta o bé amb un gest que es frena com una cinta vella de VHS. L'actriu que interpreta el paper de nena, desplega les seves dots líriques evocant uns quadres èpics wagnerians. Tot és terrible i tenebrós, sense opció de reprendre el camí de tornada. La joventut no permet reclosir-se en la infància. I la vida adulta arrenca l'última pelleringa de la joventut, com si fos la pell de la serp, assecada.

La infància és cruel, segons els ulls de Peeping Tom, perquè els pares no els atenen prou. I perquè els pares són depredadors del seu espai vital. Tot allò que pot fer nosa al desenvolupament, s'anihila. Els fills són el símptoma de l'esperança, del nou brot d'una societat, d'una parella. Però si la societat i la parella està construïda des de l'egoisme, costa molt pensar en un final lluminós. L'humor negre només fa més infranquejable un pas a l'esperança.