Que l’etapa de l’adolescència no és senzilla,
ja ho sabíem. S’ha explicat del dret i del revés. Però que tampoc ho és la
infantesa ja és més tabú. Protegim i proveïm els reis de casa perquè no tinguin
por i no els falti de res, però hi ha llocs on no podem arribar: el seu univers
interior, aquell espai propi on es barreja allò viscut amb el que encara ha
d’arribar, on es fabrica incessantment imaginació en forma d’anhels i pors, en
un batibull de sensacions sovint contradictòries i complicades de gestionar. De
ben segur, no hi ha dos mons interiors iguals, però la companyia belga Peeping
Tom s’ha arromangat i, a través de converses amb nens i nenes, l’ha escenificat
a través de la metàfora i, amb tota la ironia, l’ha titulat ‘Kind’.
En un bosc il·luminat per la lluna plena, entre
frondosos avets i un penya-segat que amenaça esllavissada en qualsevol moment,
una nena infantilitzada amb vestit vermell i dues llargues cues fa voltes sense
rumb amb una bicicleta que li ha quedat petita... Així arrenca la història i, a
diferència de molts dels contes infantils, de seguida queda clar que no en
tindrà res, d’idíl·lica. Més aviat serà crua, inquietant i perversa.
Amb una notable atracció sensorial, el públic
accedeix al món ignot de la protagonista on, com en una dimensió paral·lela,
van entrant personatges, embalats o literalment expulsats de l’escenografia:
d’una roca, d’un arbre o de sota terra. Des d’un cérvol amb talons a un caçador
temeràriament insegur, uns excursionistes naïfs, uns intrigants científics, un
nadó fugisser... Els quadres, molt cinematogràfics i realçats per la
dimensionalitat de l’escena, beuen de recursos audiovisuals com la càmera lenta
i efectes especials que, amb sarcasme, fan nevar o ploure just damunt dels
personatges (encara que estiguin aixoplugats). De fet, l’humor negre no deixa
de ser present en tot el muntatge provocant situacions surrealísticament
incòmodes com una espectacular contorsió coreografiada de trets d’escopeta o el
pas del plor al magistral cant operístic (amb llefiscós moc verd inclòs).
Gairebé sense text –i el poc que hi ha, en anglès–,
l’espectacle troba en la imatge, el cos (gest i dansa) i el cant puntual els
canals per expressar el malson incomprès, afortunadament amb certes clarianes,
que també poden viure els més petits. Egoistes per naturalesa, poden sentir-se
desplaçats i poden, sense saber-ho, perdre’s pel camí del turment traient el
pitjor d’ells mateixos com una violència i crueltat que no deixa de ser el
reflex de l’entorn que els cuida, els educa i els estima (o no). La infantesa
pot no ser rosa, per més que ens entossudim a pintar-la així.
