Ja havíem vist Le jardin o Le salon, però 32 rue Vandenbranden va desfermar un tsunami de boca-orelles al Grec 2012 Festival de Barcelona. I, des d'aleshores, les produccions que la companyia belga Peeping Tom ha portat a la ciutat han despertat expectació molt abans que s'alcés el teló. No és només pel domini sobrehumà del cos que demostren alguns intèrprets sinó, en especial, per les atmosferes pertorbadores amb què embolcallen unes reflexions lúcides i no exemptes d'humor. Prenen la forma d'unes imatges hiperrealistes d'una bellesa enlluernadora emmarcades en escenografies especialment suggeridores. Qui els ha vist un cop, procura no perdre's una actuació posterior. Els va passar als espectadors que van veure Vader (Grec 2014), primer muntatge d'una trilogia de tema familiar que explorava les fantasies i la realitat en la ment d'un pare, ara avi, ingressat en una residència. Dos anys més tard, Moederaplicava tendresa i sarcasme a conceptes com la maternitat i la memòria.
Enguany, finalment, la trilogia es completa amb Kind, un muntatge dedicat als fills i filles, aquells infants que potser tenien petits papers en muntatges anteriors però que, ara, no només es converteixen en protagonistes sinó, també, en els ulls a través dels quals els espectadors veurem el món. I és que Kind adopta el punt de vista d'uns nens i nenes i d'uns adolescents amb tantes pors i desitjos com nosaltres mateixos, amb eleccions difícils per davant, ansietat, dubtes, canvis físics traumàtics... Tot passa en una escenografia que suggereix el territori ignot on el món exterior i el món interior dels infants es confonen i combinen, un bosc amb grans arbres i abruptes penya-segats que ha estat imaginat a partir del treball amb nens i adolescents durant el procés de creació i que s'acompanya d'una ambientació sonora amb un paper destacat. L'espectacle està dirigit conjuntament per Gabriela Carrizo i Franck Chartier, líders de la companyia, que han creat l'espectacle amb els ballarins i una mezzosoprano de Peeping Tom.
Que l’etapa de l’adolescència no és senzilla, ja ho sabíem. S’ha explicat del dret i del revés. Però que tampoc ho és la infantesa ja és més tabú. Protegim i proveïm els reis de casa perquè no tinguin por i no els falti de res, però hi ha llocs on no podem arribar: el seu univers interior, aquell espai propi on es barreja allò viscut amb el que encara ha d’arribar, on es fabrica incessantment imaginació en forma d’anhels i pors, en un batibull de sensacions sovint contradictòries i complicades de gestionar. De ben segur, no hi ha dos mons interiors iguals, però la companyia belga Peeping Tom s’ha arromangat i, a través de converses amb nens i nenes, l’ha escenificat a través de la metàfora i, amb tota la ironia, l’ha titulat ‘Kind’.
En un bosc il·luminat per la lluna plena, entre frondosos avets i un penya-segat que amenaça esllavissada en qualsevol moment, una nena infantilitzada amb vestit vermell i dues llargues cues fa voltes sense rumb amb una bicicleta que li ha quedat petita... Així arrenca la història i, a diferència de molts dels contes infantils, de seguida queda clar que no en tindrà res, d’idíl·lica. Més aviat serà crua, inquietant i perversa.
Amb una notable atracció sensorial, el públic accedeix al món ignot de la protagonista on, com en una dimensió paral·lela, van entrant personatges, embalats o literalment expulsats de l’escenografia: d’una roca, d’un arbre o de sota terra. Des d’un cérvol amb talons a un caçador temeràriament insegur, uns excursionistes naïfs, uns intrigants científics, un nadó fugisser... Els quadres, molt cinematogràfics i realçats per la dimensionalitat de l’escena, beuen de recursos audiovisuals com la càmera lenta i efectes especials que, amb sarcasme, fan nevar o ploure just damunt dels personatges (encara que estiguin aixoplugats). De fet, l’humor negre no deixa de ser present en tot el muntatge provocant situacions surrealísticament incòmodes com una espectacular contorsió coreografiada de trets d’escopeta o el pas del plor al magistral cant operístic (amb llefiscós moc verd inclòs).
Gairebé sense text –i el poc que hi ha, en anglès–, l’espectacle troba en la imatge, el cos (gest i dansa) i el cant puntual els canals per expressar el malson incomprès, afortunadament amb certes clarianes, que també poden viure els més petits. Egoistes per naturalesa, poden sentir-se desplaçats i poden, sense saber-ho, perdre’s pel camí del turment traient el pitjor d’ells mateixos com una violència i crueltat que no deixa de ser el reflex de l’entorn que els cuida, els educa i els estima (o no). La infantesa pot no ser rosa, per més que ens entossudim a pintar-la així.