L’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana arriba als escenaris barcelonins amb la història tragicòmica d‘un home que no ha fet res a la vida i que torna a un lloc on no ha passat res des que va marxar.
Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte. Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.
Carme Portaceli ens acosta a l'obra d'un dels
dramaturgs israelians més reconeguts en l'escena internacional: Hanoch Levin
(1943-1999). "El Crosta" (Krum, en hebreu) és el malnom d'un
personatge sense cap talent especial que no ha fet cap cosa digna de menció a
la vida. Entra a escena, procedent d'un llarg viatge, amb una maleta plena de
roba bruta i res més. Retorna a casa; al seu entorn res no ha canviat: la família,
els amics, els veïns, l'antiga amant ocasional... tots porten la mateixa vida
anodina, trista i grisa d'abans del viatge. Carme Portaceli, sempre atenta a la
descoberta de noves dramatúrgies, es proposa il·lustrar tota aquesta grisor i
buidor: s'envolta de grans actors, actors i actrius amb solvència que es
lliuren de ple als seus personatges. Però, malgrat el poderós elenc encapçalat
per Pere Arquillué, l'espectacle no aconsegueix arrencar el vol. Hi han moments
molt interessant en que, en una mena de brechtianisme actual, els actors
s'acaren al públic. Hi ha també un interessant treball escenogràfic de Paco
Azorin amb una proposta low cost molt
eficaç. Un fil irònic amb tendència al sarcasme travessa l'espectacle, però els
personatges, en la seva apatia, se'ns mostren incapaços de quelcom més que de subsistir...
I un bri de pietat s'escola en el retrat d'aquests no ningú. Per un moment, tornem a aquella fira solitària i decadent del Ball trampa (X. Durringer; 1994) que la
mateixa Portaceli va portar al Nou Tantarantana el 2001; sols que El Crostra
ens ha portat a un no-lloc/no-temps massa concrets i definits per a que
l'espectacle pugui definitivament volar.