Krum

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, la Factoria Escènica Internacional, Teatre Lliure
Autoria:
Hanoch Levin
Traducció:
Sergi Belbel, Roser Lluch
Direcció:
Carme Portaceli
Intèrprets:
Pere Arquillué, Pepa López, Ferran Carvajal, Oriol Guinart, Albert Pérez, Carme González, Joan Negrié, Gabriela Flores, Lluïsa Castell, Rosa Boladeras, Jordi Collet
Escenografia:
Paco Azorín
Assesoria de moviment:
Ferran Carvajal
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Maria Domènech
So:
Jordi Collet «Sila»
Ajudantia de direcció:
Ricard Soler i Mallol
Sinopsi:

L’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana arriba als escenaris barcelonins amb la història tragicòmica d‘un home que no ha fet res a la vida i que torna a un lloc on no ha passat res des que va marxar.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte. Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

Crítica: Krum

14/11/2014

Una dotzena de personatges que ballen, canten, i es mouen a ritme de coreografia contemporània

per Andreu Sotorra
Des que l'autor israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (18 desembre 1943 - 18 agost 1999) va estrenar 'Krum' —subtitulada aquí amb 'el Crosta'— han passat gairebé quaranta anys. ¿Per què fa la impressió, doncs, que hagin passat només quatre dies? Primer perquè el mateix autor ja hi imprimeix en el seu origen un aire frívol, gairebé de cabaret —una de les seves flaques escèniques—, per amagar sota la invisible "crosta de la societat" les amargors, les migradeses, les misèries i les petites felicitats d'un grup de veïns d'un barri de tercer ordre on el protagonista (Krum, el Crosta, de cal Crosta, mare vídua) torna després d'un viatge del qual admet que no n'ha tret ni aprofitat res sinó l'interès del moure's pel propi viatge i s'adona de la immobilitat del veïnat, de la seva continuïtat, com si no hagués passat res, de la passivitat de tots davant el frenesí que ell arrossega per assolir un horitzó diferent. En segon lloc, l'obra sembla estrenada fa quatre dies i no el 1975 per una posada en escena de Carme Portaceli que l'aireja encara més, li treu la mica de pols que hagi acumulat en quaranta anys, la fa refrescant, es repenja en una banda sonora mediterrània —canta la Itàlia més casolana— i amb fragments de Dj de discoteca, i la porta al seu molí, acompanyada d'una traducció de Sergi Belbel que representa molt bé l'argot social sense caure en el "modernet". I, si no, vegi's només com a exemple un dels noms de fonts triats per a un dels personatges femenins: la Xona. (...)