Krum

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, la Factoria Escènica Internacional, Teatre Lliure
Autoria:
Hanoch Levin
Traducció:
Sergi Belbel, Roser Lluch
Direcció:
Carme Portaceli
Intèrprets:
Pere Arquillué, Pepa López, Ferran Carvajal, Oriol Guinart, Albert Pérez, Carme González, Joan Negrié, Gabriela Flores, Lluïsa Castell, Rosa Boladeras, Jordi Collet
Escenografia:
Paco Azorín
Assesoria de moviment:
Ferran Carvajal
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Maria Domènech
So:
Jordi Collet «Sila»
Ajudantia de direcció:
Ricard Soler i Mallol
Sinopsi:

L’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana arriba als escenaris barcelonins amb la història tragicòmica d‘un home que no ha fet res a la vida i que torna a un lloc on no ha passat res des que va marxar.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte. Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

Crítica: Krum

04/07/2014

Retrat tragicòmic d'un món friqui que ens lliga de mans i peus.

per Toni Polo

El Crosta torna a un món patètic i miserable reflectit en uns personatges (és clar) patètics i miserables. Ell és una barreja de xulo i líder al qual no li importa que la seva anterior parella tingui ara un nuvi, monument al friquisme més acomplexat. Tenim també un hipocondríac, amb una obsessió malaltissa per la seva salut, que es diu Afligit; tres xonis de cuidado; una mare sempre alerta; un matrimoni vingut a menys (se suposa, encara que difícilment en algun moment de les seves vides hauran tingut el nivell que ambicionen); un tipus silenciós que es diu Silenciós (i que gairebé no parla); un italià que s’ha empassat tots el tòpics imaginables sobre els seus connacionals... Definitivament, el Crosta és “el puto amo”.

(...)