L’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana arriba als escenaris barcelonins amb la història tragicòmica d‘un home que no ha fet res a la vida i que torna a un lloc on no ha passat res des que va marxar.
Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte. Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.
Com es pot viure una vida sense viure-la? El reconegut autor israelià Hanoch Levin respon aquesta incongruent pregunta amb Krum, un espectacle protagonitzat per un antiheroi que llença frases d'aquesta índole: "Ja em coneixes. Vull moltes coses, però no faig mai res", "No m'agrada que dipositin esperances en mi" o "Visc empresonat entre murs d'avorriment".
Avergonyit de la seva vida, doncs, però alhora incapaç d'actuar per canviar-la, Krum ('El crosta', interpretat per un encertat Pere Arquillué) deambula pel seu món demacrat, amb companys de viatge tan perduts com ell. Aquest context podria tirar enrere més d'un espectador a veure l'obra, però cal donar-li un vot de confiança ja que el text –amb diàlegs àgils i punxegudes reflexions– combina amb encert la cruesa del què passa amb gran sentit de l'humor i un cinisme deliciós.
La posada en escena juga també un paper clau a l'hora de treure ferro a l'assumpte i oxigenar la peça, ja sigui amb la intervenció de nous personatges (n'apareixen una desena, tots amb el seu sobrenom i minuciosament caricaturitzats), la interpel·lació directa amb el públic o músiques discotequeres coreografiades. Per cert, brillant l'ús d’alguns efectes com ara la càmera lenta i d'altres (que no revelarem) molt gràfics; i original l'escenografia, dotada d'una estructura segellada amb el nom del protagonista, amb portes i escales laterals, dins la qual cinc sofàs són suficients pel desenvolupament de l'acció. Es podria haver resolt de moltes maneres, però aquesta contribueix a nodrir de buidor i certa inutilitat l'espai vital del protagonista.
Krum, d'uns 90 minuts de durada, acaba fent-se amb l'empatia del públic, que va modificant gradualment la seva relació amb els personatges i, inevitablement, acaba decidint internament el futur de cadascun d'ells.