De l’espai públic d’una plaça urbana plena a vesar de cossos anònims sense mirada definida perquè es mouen per aquest lloc amb el rostre cobert i esborrat , a l’espai privat d’un interior en el qual ben aviat tindrà lloc davant l’espectador un càsting de cinema porno en què cossos i rostres quedaran ( o no?) del tot exposats. Aquest és l’itinerari que ha realitzat El Conde de Torrefiel des de la seva proposta anterior, fins a aquesta altra que porta com a títol “Kultur” , i que els seus mateixos creadors ( Pablo Gisbert i Tanya Beyeler) defineixen com a spin-off de “La plaza”. Per aquella plaça que encara n’anava més plena de frases projectades per les seves escenogràfiques parets ( gentilesa de Gisbert) que de persones, hi corrien alhora la vida i el joc aparentment innocu, els turistes , les flors amb forma d’homenatge que semblaven evocar algun atemptat terrible i recent, les sospites d’amenaça, els gestos inquietants, el rodatge de pel·lícules potser també inquietants , i els moments de buidor absoluta que convidaven a que el cap se t’omplís de suggeriments. Tot i que anant una mica més cap en darrera en el temps, “Kultur” també en podria tenir alguna cosa de spin-off de “Guerrilla”, un espectacle que començava en forma d’intel·lectual conferència sobre l’art teatral habitada per voluntaris no professionals que s’havien presentat al càsting anterior, ens oferia tot seguit una classe de tai chi, i culminava a tot volum amb una intensa sessió de tecno al llarg de la qual els voluntaris elegits en el càsting es lliuraven a l’èxtasi de l’hedonisme coreogràfic. Un hedonisme , en qualsevol cas, reglat. Integrat dins aquesta kultura reglada de la qual ens alimentem més o menys tots i totes, i a la qual remet també tota l’estona “Kultur”.
El tai chi, la xarrada sobre teatre, la nit de música electrònica, la pel·lícula porno , el càsting porno realitzat després d’ un ràpid sopar de sushi portat a casa per un d’aquests serveis a domicili que tant ens faciliten la vida...tot plega forma part de la mateixa “kultur “ que, d’altra banda, en la mesura que intel·lectualitza –posem pel cas, ja que som a on som- l’exercici del voyeurisme, domestica la transgressió del seu caràcter pervers. En aquest sentit, som del tot a l’altra banda del que ens proposa l’Albert Serra de “Liberté”. A la seva estupenda pel·lícula, Serra ens converteix en “voyeurs” d’uns altres “voyeurs” que es comporten també com a exhibicionistes, al llarg d’una nit de “cruising” Il·lustrat (som a les acaballes del segle XVIII, a la cantonada de la revolució ) protagonitzat per un grapat de també il·lustrats llibertins i llibertines que per moments semblen estar fent del seu llibertinatge un miratge de subversió. Una mica a l’ombra de les ensenyances del diví marqués que va imaginar com podrien ser els 120 dies de Sodoma , aquests personatges imaginen també que el desig sense llei fulmina totes les barreres i desafia tots els poders. La llum del dia posarà en evidència el seu fracàs . Però la seva gesta transgressora es situa en un terreny ben llunyà al d’aquesta altra “kultur” de la qual sembla parlar el Conde; una “Kultur” que reconforta fins i tot quan s’apropa a coses que provoquen neguit, precisament perquè mostrant-les, ens fa creure que les podem controlar més del que realment les podem controlar. Paradoxes d’una sublimació cultural alhora tan imprescindible com potser enganyosa. D’això , en parlen també més o menys sempre els espectacles del senyor Condeplens també sempre de paraules i més paraules, tant si aquestes ens arriben de forma escrita, com si les escoltem amb forma de monòleg i via auriculars, com passa en el cas d’aquest càsting de porno amb ració de sushi inclosa.
També formarà part de la “Kultur”, el llibre que es disposa a escriure la protagonista del monòleg que ens acompanya tota l’estona , mentre els actors porno preparen el seu càsting sense massa escalfament previ, amb més gimnàstica disposició coreogràfica sempre pendent de les imatges que capten els seus dispositius d’enregistrament videogràfic que entusiasme eròtic. Com ha de ser. Amb professionalitat. Sense tenir en compte que aquest cop el càsting no l’estan fent en privat, sinó davant la mirada d’un grapat d’espectadors i espectadores teatrals que ho contemplen tot també amb l’educada mirada neutre de qui té en tot moment present que es troba davant una manifestació de la “kultur”. Un cop surtin de la sala, manifestaran el seu interès o el seu rebuig per la proposta. Però mentre la contemplen, la seva (nostra) no és diferent a la que tindrien (tindríem) si estiguessin ( estiguéssim) contemplant el nou espectacle de Ostermeier o Korsunovas, per esmentar dos monstres sagrats que també formen part de la programació del TA. Al cap i a la fi no som a la Sala Bagdad, encara que també allà s’administri quelcom que té a veure amb l’organització cultural que regeix el nostre món occidental i (teòricament) lliure ( si li donem a la paraula “llibertat” un sentit diferent el que li donen els llibertins de “Liberté”, naturalment). Mentre l’actor i l’actriu porno es presenten l’un a l’altre, parlen del transport públic i el tràfic com ho farien dos empleats d’una oficina, estableixen com anirà el càsting , i es lliuren finalment a fer les seves cosetes abans d’acomiadar-se amb el petó a la galta amb el qual s’acomiaden també sovint els empleats d’una oficina quan han rebut una visita laboral, la veu en off no ens abandona ni un sol moment. És la veu d’una dona jove ( trenta i escacs), que dona classes i es sent ben orgullosa quan aconsegueix que els alumnes trobin la connexió entre aquells clàssics que ens segueixen des d’altres temps i els personatges de les sèries de Netflix. La dona la que li agrada visualitzar la petjada del mite d’Orfeu entre les imatges del “Vertigo” de Hitchock i presentar al Travis de “Taxi Drive” com una mena de nou Odisseu que no sap trobar el camí cap a Ítaca ( un vincle al qual, per cert, encara li dono voltes perquè no acabo de veure’l clar; coses de la “kultureta”) . La dona que gaudeix de la soledat i també del sexe solitari viscut en companyia d’alguna que altra pel·lícula porno , que reivindica aquells tatuatges que tan van molestar als pares, i que vol dedicar quan més temps millor a la novel·la en la qual ens acaba ficant a tots i a totes, perquè acabem descobrint que aquest càsting, forma precisament part del primer capítol del seu relat.
Però ni aquest descobriment altera la sensació que tot el que ens diu i ens visualitza Conde de Torrefiel, es queda aquest cop precisament a la superfície de la Kultura un xic epidèrmica. Sense veritable provocació. Sense aquella capacitat d’excitació que podria també trencar esquemes. Sense massa res nou a dir , encara que les paraules estiguin molt treballades per transmetre el punt de quotidiana pretensiositat que s’espera d’elles. Tot allò inquietant, suggerent i sorprenent que ens sortia al pas mentre donàvem voltes per “La plaça”, adquireix aquí l’aparença d’un discurs un xic massa obvi, i un xic massa curt . També pot ser que aquesta fos justament la intenció del Conde. Però fins i tot així , caldria que ens hagués transmès més creativament les seves intencions. I hauria d’haver sabut anar – com ho han fet en altres ocasions- una mica més lluny pel que fa a la seva capacitat de fer aparèixer a l’escenari allò inesperat que t’obliga a replantejar-te què dimonis estàs veient. Per contra, aquí no veus altra cosa que allò que saps que anaves a veure . Sense que la imatge resultant transcendeixi més enllà del que s’està visionant. I sense que la paraula escoltada transcendeixi més enllà del discurs acotat d’altres ocasions. Com li passa alhora a la pornografia reglada i a la kultura reglada? Potser sí. Però el cas és que tampoc aquest acte escènic sembla saber com anar més enllà de l’exercici de representació un xic banal.
