L'habitació blanca

informació obra



Autor:
Josep Maria Miró
Direcció:
Lautaro Perotti
Sinopsi:

Un dels treballadors de l’àrea de seguretat d’un equipament comercial ha acompanyat una dona gran fins a una de les habitacions on fan passar les persones que se sospita que han robat algun producte. Un cop a l’interior d’aquesta habitació blanca i anodina, desproveïda de personalitat i decoració, la dona es nega a obrir la bossa. El que inicialment sembla un anecdòtic estira-i-arronsa acabarà derivant en una situació inesperada quan ella reconeix el noi com un dels alumnes a qui va ensenyar a llegir i escriure de petit. Pocs dies després, es produirà el retrobament entre el treballador de seguretat i dos exalumnes més d’aquesta dona, amb qui ella també s’havia trobat de forma aparentment casual. Ara són tres adults amb realitats i circumstàncies que no tenen res a veure, però amb un mateix nexe en comú: de nens, tots van compartir aquesta mateixa professora que ha reaparegut en les seves vides. La coincidència obrirà uns quants interrogants: la trobada entre l’exprofessora i els seus alumnes va ser fruit de la casualitat o no? Si no va ser fruit de l’atzar, per què els va escollir a ells i amb quina finalitat va buscar-los? Qui eren aquells nens i aquella professora? I, sobretot, en quin tipus de persones adultes s’han convertit? L’obra, estructurada en un sistema de relats i situacions creuades, funciona com un trencaclosques en el qual anirem descobrint les trobades d’Irene amb cadascun dels alumnes i en coneixerem les realitats i les situacions presents, però també rememorarem un temps passat compartit, un espai d’aprenentatge en el qual les seves vides com a infants encara eren un full en blanc.

Crítica: L'habitació blanca

11/06/2021

L'enigmàtica senyoreta Mercè

per Pep Vila

El viatge que ens proposa el dramaturg Josep Maria Miró és interessant, apassionant i també angoixant. I parteix, com la majoria de les seves obres, d'una situació normal: 3 adults que han anat al mateix col·legi, però de generacions diferents, reben la visita de la misteriosa senyoreta Mercè (o almenys això sembla en molts moments), que els pregunta senzillament què ha estat de la seva vida. I allò aparentment tan simple es converteix en una cosa complexa. I tot això dins d'una habitació blanca, un espai simbòlic, la infantesa.

I en aquest viatge, tots ens hi podem emmirallar. Es un trajecte cap enrera, als paisatges íntims i no tan íntims de l'escola, fins arribar a una edat on a través de la senyoreta, una excel·lent Francesca Piñon, reflexionem sobre el que volíem i aspiràvem ser, i en el que ens hem acabat convertint.

I seguint amb el viatge, podem contemplar aspectes que sembla que hem deixat enrere i no és així, o potser reconeixerem la incapacitat d'afrontar els records quan surten a la llum, com els passa als tres protagoistes, interpretats per Paula Blanco, Albert Prat i un Marc Rodríguez allunyat del vessant còmic a què ens té acostumats. 

O sigui que segur que si aneu a veure ·"L'habitació blanca" reconeixereu la vostra pròpia senyoreta Mercè, que activa els records dels seus ex-deixebles: sembla com si els posés en un pot de vidre amb cotó fluix i ràpidament comença a créixer una llavor.

Per tot plegat doncs, "L'habitació blanca" és una invitació a la infantesa, i és que com deia Jean-Paul Sartre, la infància decideix.