Josep Maria Miró proposa un preciós i intrigant calidoscopi. S'atreveix, fins i tot, a picar l'ullet el públic més fidel donant referències a Nérium park: el projecte de l'arquitecte d'aquest muntatge construeix una urbanització a les afores de Sant Cugat que ja va ser motiu de fet teatral (Nerium park, Temporada Alta 2013/ Sala Beckett 2018). També l'ombra de la sobreprotecció infantil hi apareix molt més subtilment (El principi d'Arquimedes, Teatre Lliure, 2013). El dramaturg cada cop s'apropa més al món de les el·lipsis de Lluïsa Cunillé (Islàndia, L'emperadriu del Paral·lel, El carrer Franklin, Els subornats, El jardí...) partint sempre d'una reflexió enclotada que activa el dispositiu com un rellotge, aportant la informació en comptagotes.
La situació d'Una habitació blanca remet a un no-espai en el que conviu tot allò que no es va acabar de materialitzar en la vida passada. No permet reconstruir res (com sí que fabula Una habitació buida d'Artigau); només permet intuir la runa dels projectes arraconats, de les renúncies que es van produint al llarg de la vida. L'aparició d'una mestra, un punt fantasmagòrica, obliga a fer una revisió als tres exalumnes. La docent els havia marcat i ella, 30 anys més tard, vol saber què se n'ha fet de les seves vides (aparentment). Miró és molt gelós en explicar el per què d'aquestes trobades i els fets circumstancials poden ser referents per a entendre la coincidència, o no. El simpàtic Pumuki de la tele passa a ser un insult cruel, que condiciona un preadolescent. Però el somriure i la mirada atenta de la mestra cap als seus alumnes és tant franca i transparent que els desarma. Qui és el que amaga més renúncies? Qui ha sabut construir-se un relat i un projecte de vida que integri allò que no va arribar a ser?
L'acció té aire de teatre de l'absurd, de lectura fantasiosa (com una sèrie de ciència ficció), sense abandonar cap element de referent teatral. Les tres trobades es van explicant amb fragmentacions. Amb un codi tant senzill com moure la taula, es pot reconéixer quina és la situació que s'expressa i qui passa d'actor a oient en aquedsta habitació blanca com els propis espectadors (que mirem pel forat del pany). Passa amb una intensitat que va fent augmentar l'interès, sense necessitat de destapar cap crim, però amb l'ombra dolorosa de la consciència mal guarida que tant imprimeix Miró als seus treballs. Després de l'ambiciosa i desmesurada Temps salvatge a la Sala Gran del TNC, ara desembarca amb aquesta peça d'orfebreria a la Flyhard.
El treball actoral té una pàtina nova, hi ha una veritat en aquest món fantàstic que ensenya quina ha estat l'aportació de Lautaro Perotti a la direcció. Coneixem el treball Francesca Piñón, Albert Prat, Paula Blanco i Marc Rodríguez. Però en aquest noespai aconsegueixen flotar per sobre de la veritat quotidiana. Exposar-se només parcialment, per protegir-se de les seves vulnerabilitats, del que els personatges saben que no en poden estar orgullosos. La senyoreta Mercè els mira amb aquell somriure que desarma i els fa entendre que les trobades no són cap coincidència que, sense saber-ho, potser amb les seves renúncies van perjudicar terceres persones que ara se'ls hi apareixen (no com a venjança, si no com a actitud responsable per corregir l'oblit i integrar al relat els egoismes infantils). Pumuki és un follet com la senyoreta Mercè que els exhorta a ser millors, per accedir a una felicitat responsable.
