La infància decideix. Això deia Jean-Paul Sartre, i això ens diu també Josep Maria Miró en el text de presentació de la seva nova obra. La infància és la nostra veritable pàtria, afirmava per la seva banda el poeta Rainer Maria Rilke. I com totes les pàtries, la infància pot ser també tant una pàtria acollidora ,com una pàtria implacable que deixa ferides d’aquelles que mai no acaben de cicatritzar . La infància és el regne en el qual ningú no mor, assegurava la també poetessa Edna St. Vincent Millay. La infància és una habitació blanca, afegeix ara el mateix Miró. I aquesta habitació blanca en la qual ningú no mor , s’acaba convertint en una mena de pàtria en la qual d’alguna manera es decideix tot, perquè mai no deixarà de ser la nostra habitació referencial (la pedra fundacional de tot el que ve després, com diu també Miró) , per moltes mudances que fem .
Però l’habitació blanca , el full en blanc que sembla obrir-se a poder escriure damunt seu totes les possibilitats d’una existència, sovint no triga massa en convertir-se en l’habitació ja no tan blanca i ja no tan oberta en la qual les persones busquen aixopluc. Sovint , mentre intenten convèncer-se a elles mateixes que la seva existència, s’assembla una mica - o fins i tot molt- a aquella que s’estava gestant a l’espai blanc de la infància. I d’això, els personatges del teatre de Josep Maria Miró, en saben força . Els personatges de Miró poden arribar a creure per una estona que les urbanitzacions perfectament dissenyades per arquitectes com ara aquest al qual interpreta ara Marc Rodríguez ( el millor Marc Rodríguez d’aquests darrers temps; només li sobra un lleuger toc de comicitat inicial ràpidament controlat), ofereixen tota mena de comoditats, control i seguretat. Fins que se’n van a viure a la “Nerium Park”, i se n’adonen de la mena de ratera en la qual s’han ficat . O es tanquen amenaçats pel “Temps Salvatge” que corre per l’exterior dins una comunitat protectora amb quelcom de búnquer emocional, sense ser conscients que el perill que intenten percebre fora, és el virus que ja porten dins. O converteixen la casa de cultura d’una població rural en el refugi laboral que evita que s’encarin als propis fracassos, com els hi passava als protagonistes d’ “Estripar la terra”. O busquen sexe al quarto fosc d’un local d’ambient com ara aquell en el qual transcorria “Gang Bang” , fugint d’uns carrers posseïts per la moralista febre d’una visita papal. O acaben tancats a un hotel com ara aquell en el qual s’allotgen les dues parelles de “Fum”, creant un fals espai de confort mentre la violència que s’apodera dels carrers de l’exterior, funciona també com a metàfora de la violència emocional que les està minant per dins. La comunitat que protegeix les seves criatures, pot transformar-se ràpidament en la perillosa comunitat que estigmatitza tot allò que pot crear inestabilitat, sense intentar esbrinar què en hi ha de cert o de fals en l’estigma: llavors , una piscina com ara la d’ “El principi d’Arquimedes” pot transformar-se en un camp de linxament. I llavors, el estigmatitzat es pregunta fins a quin punt el gest que considerava del tot innocent ho era o no de debò. I l’ombra d’aquest dubte, potser l’acompanyarà ja per sempre més.
Per cert: què li hagués preguntat i cap a on hagués conduit la senyoreta Mercè al monitor de natació d’aquella fantàstica obra, si hagués sigut la seva mestra quan ell era petit? El cas és que la senyoreta Mercè – interpretada per una excel·lent Francesca Piñón amb tota l’ambigua autoritat que li escau al personatge- , se’ls hi apareixerà de forma menys fortuïta del que inicialment podria semblar i voldria fer creure als tres exalumnes que retornen amb ella a l’habitació blanca del passat que els hi preparat Miró. I ho ha fet mitjançant un text en el qual ressona d’alguna manera tot el seu teatre, i (deixant de banda algun gest de complicitat tan evident com el que té a veure amb “Nerium Park”), hi pots reconèixer una gran part dels temes i de les situacions que ha explorat fins ara. Com hi pots reconèixer també aquesta forma de deixar obertes possibilitats un xic enigmàtiques i prendre opcions obertament elusives que constitueixen un dels trets més notables i enriquidors del seu estil. I que aquí estan de nou manejats amb habilitat , per tal que la senyoreta Mercè pugui confrontar a l’alumnat amb el que van fer i amb el que no van fer mai : de vegades, això segon encara pot ser pitjor que el primer, com sap molt bé el personatge tan equilibradament interpretat per Albert Prat . I per tal que puguin alhora enfrontar allò que són amb allò que volen fer creure que són i amb allò que en altres temps van creure que podrien ser... tot plegat, sense que la mestra arribi mai a mostrar per complert les seves cartes. I tot plegat, sense que ella mateixa arribi mai a desvetllar els enigmes de la seva pròpia habitació blanca.
I malgrat tot, i malgrat l’ajustada direcció de Lautaro Perotti, el nou text de Miró sembla per moments un text lleugerament desajustat que no acaba d’explorar totes les vessants que li permetia la situació. Un text que, tot i la bona labor de Paula Blanco, dibuixa el seu personatge amb un perfil massa esquemàtic. I que ,paradoxalment, mentre funciona de forma notable quan s’imposa la incògnita i l’esmentada elusió (com ara, al llarg de l’engrescadora i brillant primera escena), cau de vegades en suggerir de forma massa evident allò que guanyaria força si restés en el terreny de la incògnita: especialment, quan es tracta d’allò relacionat amb l’omnipresent però del tot absent quart alumne de la senyoreta Mercè. Hi ha quelcom en aquesta habitació blanca que, a diferència del que passa amb el millor teatre de Miró, tendeix a oferir-te ben aviat una visió massa delimitada del punt de fracassat no retorn en el qual s’ubiquen les vides d’aquests alumnes. Tot i que ( i aquest és el punt més fort d’aquest bon text un xic menor) , per sort, la senyoreta Mercè sigui sent en molts sentits tot un misteri.
