Utilitzat i abandonat. Així se sent el protagonista d'aquest relat, que explica un dia de la seva existència. Ell representa tota una generació en una de les últimes creacions d'una de les autores catalanes amb una trajectòria més sòlida.
En una de les obres més conegudes, Après moi le déluge, retrat personal i insòlit de la relació entre primer i tercer món, la dramaturga Lluïsa Cunillé escindia la veu del narrador, entrant i sortint del personatge. Torna a fer servir la mateixa tècnica en aquest text, una obra recent tan crua com poètica, per retratar una jornada en la vida d'un noi. En aquest monòleg, el jove protagonista ens parla del tracte que rep de l'avi, de la mare, del germà o dels amics, en una gradació que pot anar de la desatenció als abusos. Representa, amb el seu testimoni, tota una generació que se sent perduda i abandonada i que ha trobat un món que no li agrada.
Després de pràcticament 30 espectacles conjunts, la dramaturga Lluïsa Cunillé i el director Xavier Albertí es coneixen tant que pràcticament parlen el mateix llenguatge escènic. Els dos van coincidir amb l’actor Alejandro Bordanove a L’emperadriu del Paral·lel (Teatre Nacional 2021) i allà, a partir d’un seguit de confessions personals de l’intèrpret al director, es situa la gènesi de L’últim dia, el monòleg que els torna a reunir, aquest cop a la Sala Àtrium.
La profunda relació entre els artífexs de l’espectacle i la proximitat entre l’actor i alguns elements del text expliquen, molt probablement, la sòlida consistència d'aquesta proposta proposta, cosina-germana, formalment i en més petita proporció, d’aquell exitós El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc que Albertí va dirigir al Romea (2022).
Amb un minimalisme escènic que permet concentrar tota l’atenció en el text i, sobretot, en la interpretació, L’últim dia és un retrat de la generació dels joves de poc més de 20, gairebé sempre víctimes d’etiquetes errònies i que malden per sobreviure en un món que les generacions precedents no els han deixat gens cuidat.
Sense pràcticament moviments, amb una il·luminació molt neutra i amb l’únic suport puntual de les pulsions musicals de la darrera sonata escrita per Shubert, tan en primera com en tercera persona, Bordanove explica al públic la jornada d’un jove que fuig d’estereotips però que, a la vegada, és extremadament real. Cuida el seu avi, sona suport al seu germà, aguanta les fílies i les fòbies de la seva mare i malda per intentar passar-ho bé i, sobretot, per trobar el seu espai en el món i decidir què vol fer de la seva vida.
Però per als de la seva generació tot penja d’un fil o de l’agulla d’un rellotge com la que aguanta Harold Lloyd a l’escena culminant de L’home mosca, després que el protagonista vagi trepant per la façana d’un edifici no pas per voluntat pròpia sinó per que l’impulsen a fer-ho i ell no té més remei que deixar-se portar fins i tot si això posa en risc la seva vida.
L’escena en què el protagonista de L’últim dia explica aquesta moment de la pel·lícula al seu germà és un punt culminant del text de Cunillé, a més d’una metàfora que, com tota l’obra, impulsa els espectadors a adoptar un paper actiu per resoldre aspectes que la peça deixa oberts i, sobretot, per buscar quines ressonàncies interiors li provoca.
Del conjunt, el que sobresurt més clarament, però, és el grandíssim treball d’Alejandro Bordanove. No només sap fer-se un lloc enmig de dos monstres com són Cunillé i Albertí sinó que ho fa amb una creació admirable, orgànica i magnètica, que el situa com un intèrpret al qual cal seguir molt de prop.
