Heu vist alguna vegada “L’home mosca”, la centenària i sensacional obra mestra filmada per Harold Lloyd durant l’edat d’or del cinema còmic mut? En cas contrari, ja esteu trigant massa. Però fins i tot si no l’heu vista, segur que sí heu vist infinitat de vegades la seva imatge més emblemàtica, reproduïda sovint a rellotges domèstics d’aquests que penges a la cuina i fan molta patxoca: la imatge d’en Harold, agafat a la gens segura agulla d’un gran rellotge, d’aquells altres que trobes sovint als edificis de molta altura. I aquesta fràgil agulla, és l’únic que evita de moment ( la cosa no pot durar gaire més) que en Harold caigui en el buit que s’obre als seus peus. Però, com ha pogut arribar fins aquí? Doncs això us ho pot explicar millor que ningú el protagonista d’aquest magnífic monòleg amb el qual Lluisa Cunillé demostra de nou que es troba en un moment de plena forma creativa : les molt recents estrenes de “El gos” i “Al contrari!” , ho venen a corroborar. I amb el qual es retroba ( i ja van vint-i-sis cops al llarg de tres dècades) amb un Xavier Albertí que ha actuat també una mica com a mèdium entre l’autora del text i l’actor que l’interpreta, perquè, de fet, Alejandro Bordanove li havia abans transmès a Albertí unes vivències personals que Cunillé ha inclòs a la seva ficció escènica.
Aquest protagonista únic de l’obra que agafa vida teatral mitjançant un treball interpretatiu de Bordanove absolutament admirable, us en farà un resum ràpid , de la famosa escena de “L’home mosca”. I d’alguna manera, convertirà l’escena en una bona metàfora del recorregut personal que realitza al llarg d’aquesta última jornada , seqüenciada a partir de la sèrie de trobades que manté amb un grapat d’altres persones que juguen un paper fonamental a la seva vida. Tornant a la peli: si el bo d’en Harold acaba amb la vida penjada d’un fil ( el fil d’una agulla de rellotge) ,no és pas perquè hagi volgut emular Spiderman, seguint l’exemple d’aquestes escaladors que, sense anar més lluny, es dediquen a trepar per la Torre Glòries sense cap mena de xarxa de seguretat. Si ell va pujant pis a pis per la façana de l’alt edifici on es troba el rellotge, és perquè algú altre l’animat a fer-ho , assegurant-li a cada pis que aquest seria l’últim esforç que li anava a demanar. I això, més o menys ,li pot passar a tothom. Com a tothom li pot passar que , impel·lit potser pels altres (xantatges emocionals i abusos de tota mena inclosos) , pel tarannà que han pres les coses i pel ritme intern que ha agafat la pròpia existència, es trobi de cop sent conscient que ha arribat massa lluny, que s’ha situat en una zona de perill de la qual ja no pot recular com si res; que ara , ja no li resta altra cosa que confiar que les agulles del rellotge que marca sense compassió l’inexorable pas del temps , estiguin prou reforçades com per a suportar el pes d’un cos que a la mateixa persona que el conté, li pot semblar de vegades massa feixuc.
El cos del personatge creat per Cunillé , Albertí i Bordanove, és el cos d’un noi de vint-i-cinc anys. Un noi prou jove encara com per a no poder ni voler identificar-se amb l’existència d’aquests altres que semblen moure’s per camins de frustració ja irreversible. Però alhora un noi ja prou gran com per a ser conscient de com de determinada està la seva pròpia existència per aquestes altres existències, i per les seves sovint ben exigents demandes. Arribat a aquest punt, cada dia pot ser també l’últim dia en el qual resta una possibilitat d’escapada: vist així , el títol podria agafar alhora una perspectiva ambigua més esperançadora. Però ni el gest, ni el to de veu, ni els ulls constantment mig plorosos sense arribar mai a deixar d’estar secs del magnífic Bordanove, s’inclinen massa cap a aquesta altra perspectiva, capaç de fer-te sortir dels carrers sense sortida. Albertí, molt conscient que amb un text com aquest i amb un actor capaç de moure’s tota l’estona en un registre situat al nivell de la més continguda màxima emotivitat, no cal res més, opta també per la màxima sobrietat escènica. Només la presència d’un piano del qual en sortiran les notes de l’Andante sostenuto de l’última sonata de Schubert , a partir de la qual es produirà un gir dramatúrgic ben conseqüent amb allò que ja podies pressentir només llegint el títol de l’obra, vindrà a complementar aquest rigor escènic. Albertí, troba que aquesta música té una mena de pulsació cardíaca que li escau molt a la mena de pulsació també cardíaca que marca la temporalitat del text des de la seva primera escena. I veient el seu excel·lent muntatge, no es pot estar més d’acord amb Albertí.
