El personatge de Leopold Bloom, trenta-vuit anys, travessa tot Dublín en un sol dia i l'escriptor James Joyce (Rathgar, Dublín, Irlanda, 1882 - Zúric, Suïssa, 1941) ho aprofita per escriure «Ulisses», una de les novel·les que marquen una fita del gènere literari universal. L'escriptora Clara Queraltó (El Pla del Penedès, Alt Penedès, 1988) travessa tot un estiu d'una jove protagonista bibliotecària sisplau per força a temps parcial en un poble semirural, un estiu ple d'amor i desamor a «Com un batec en un micròfon», l'última novel·la guanyadora del Premi Anagrama, que entra a fons en una generació que es troba entre la vintena i la trentena.
Esmento aquestes dues novel·les, tan separades en el temps, perquè la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) fa també que el seu protagonista, un jove d'uns vint-i-cinc anys, travessi la ciutat en una sola jornada, de punta a punta, de primera hora, a la piscina, a la nit en un polígon industrial, i s'insereixi en els seus pensaments i la visió del món que l'envolta en una mena de dietari familiar que Lluïsa Cunillé situa en temps de pandèmia i que titula «L'últim dia», els espectadors ja sabran per què al cap d'una hora d'un relat que alterna majoritàriament la primera persona i que, després d'un breu intermedi musical que fa de rerefons de la paraula amb l'últim «Andante sostenuto de la Sonata DV960» de Shubert, passi a la tercera persona, un salt dins el registre poètic que l'autora ja ha practicat en alguna altra de les seves obres com «Après moi le déluge».
James Joyce, Clara Queraltó, Lluïsa Cunillé, tres generacions amb una mirada similar: un protagonista solitari, el desconcert davant l'època que els ha tocat viure i, del desconcert, a la desesperació, la incomprensió, la incertesa, la por del present i la por del futur, la mirada enrere, el passat i el present, l'atenció interessada i la desatenció irresponsable de l'avi, de la mare, del germà, dels companys, del bidell de l'antiga escola, del soci del taller de reparació de bicicletes elèctriques i de la Rosaura —un personatge absent que amb prou feines se sap si en realitat existeix o és fruit de la imaginació del protagonista—, i darrere de tot la vida i la mort.
El de Lluïsa Cunillé és un relat urbà que l'autora ha creat pensant, esclar, en el teatre, sobretot perquè ho fa novament amb el director Xavier Albertí, amb qui ha estrenat o participat en una vintena llarga d'obres des de fa trenta anys, en un tàndem que sembla que no té data de caducitat.
Però «L'últim dia» és també un conte curt d'una extrema riquesa literària i que Xavier Albertí ha aprofitat per esprémer amb la continguda i a la vegada expressiva confessió del personatge, interpretat amb enteresa i brillantor per l'actor Alejandro Bordanove (29 anys), que ja va obrir expectatives amb «L'alegria», de Marilia Samper, i que ja havia coincidit amb Albertí i Cunillé al Teatre Nacional de Catalunya amb «L'emperadriu del Paral·lel».
El director Xavier Albertí —que en algunes funcions, alternant amb Jordi Cornudella, apareix a l'escenari per interpretar al piano la peça esmentada de Shubert— ha tractat escènicament el material sensible de «L'últim dia» amb el registre que —salvant totes les distàncies— va utilitzar amb el celebrat muntatge «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc», de Josep Maria Miró i interpretat per Pere Arquillué.
L'aposta d'ara, amb l'obra de Lluïsa Cunillé, és de cambra, de cambríssima, es podria dir. Caixa negra, il·luminació matisada, ombres estirades, només el matís de les tecles i la partitura blanques del piano com a únic punt de llum, paraula i poc moviment, només algun subtil gest de puny esquerre i dit índex dret i lluïssor en la mirada per acolorir els passatges que s'endinsen en el drama. «L'últim dia» és un dietari de família en temps de pandèmia, però amb la mascareta fora, on tot és a la vista i no hi queda res per escodrinyar. (...)
